Diario

  • Els millors discos d'electrònica del 2010

    Gen 5 2011, 15:21

    Podeu veure l'article original amb enllaços i imatges a la web d'A Viva Veu.



    Separar els discos d’electrònica en un llistat a part pot semblar un fet insòlit en aquest bloc, tenint en compte que no és una de les nostres principals temàtiques. Hem decidit fer-ho, però, per fer una segmentació fidel als gèneres musicals que en el cas de la electrònica són força heterogenis. Aquesta divisió ens ha permès, alhora, ampliar la nostra visió sobre el panorama musical i deixar-vos veure quines són les nostres recomanacions en aquesta temàtica. Al llistat que trobareu a continuació no hi trobareu grans noms d’electrònica de ball sinó que l’hem confeccionat a partir d’uns criteris personals que segmenten a partir de formes de producció. Òbviament no tots els discos mereixen ser valorats per igual, i els que es resumeixen en aquesta llista s’allunyen de la ortodòxia del pop-rock però sense que se n’arribin a desvincular del tot, almenys pel que fa a concepte. La selecció ha estat escollida en funció de les noves tendències de l’avantguarda musical, per això els primers llocs de la llista són noms imprescindibles pel que fa als nous horitzons de creació i fusió d’estils. Al mateix temps ha estat just i necessari fer menció a artistes que enforteixen el llegat de l’electrònica experimental, contemplativa i ambient, com ho han fet Autechre amb Warp, o en la mateixa línia destacar també l'homenatge que The Blank Dog (no confondre amb els Blank Dogs de Captured Tracks) li van fer a Brian Eno amb el disc que aquí nosaltres destaquem. Altres discos que hem volgut resumir són exponents de gèneres que es consoliden explorant en bases de la música negra i n’exprimeixen els recursos en la seva vessant més creativa (Flying Lotus, Four Tet, Madlib, ...). Tampoc no podíem oblidar estils tan consolidats com el synth-pop en contextos actuals, ja que enguany discos com els de Darkstar o Trentemøller en són referents prou clars. No podíem obviar, tampoc, la sensació del witch house-chillwave ja que ens ha deixat discos senzillament increïbles (Salem, How to Dress Well...). Probablement ens n’hem oblidat molts, però aquests són els que ens agraden a nosaltres.



    1. Gold Panda "Lucky Shiner" (Notown / Ghostly International)



    Quan els primers maxis de Gold Panda van començar a filtrar-se per blocs estrangers, desseguida vam enamorar-nos de la seva música que flirtejava l’ambient melancòlic amb bases que emulaven crecs i campanetes. Tot evolucionant de la folktrònica a l'electrònica contemplativa i absorbent dels millors discos de Border Community, sense oblidar-se de passar-ho pel sedàs d’una melodia que podria passar ben bé pel pop més lluent de tota la vostra col·lecció. “Lucky Shiner” és la culminació del que aquest productor anglès venia cultivant des de els seus EPs més primerencs i que el públic majoritari no ha descobert fins ara. La fragilitat que a primera escolta desprèn la seva música comprovem que ben aviat guanya en profunditat i milers de matisos. Sovint amb una facilitat increïble de dibuixar la seva música sobre un paisatge asiàtic i de sobte, com qui no vol la cosa, traslladar-te de forma absolutament oposada cap a entorns més càlids com poden ser les de cançons que d’alguna manera ens recorden als samplejats de Four Tet, o el paisatgisme i la progressia d’Animal Collective. Si us agrada l’elapé no us oblideu de fer el repàs previ de les seves produccions, i si podeu feu-vos amb la còpia original en vinil, a Rough Trade regalen un sampler amb material inèdit bàsic anomenat “Unreleased Medial Journal” (Notown, 2010).

    2. Flying Lotus "Cosmogramma" (Warp)



    “Cosmogramma” comença allà on “Los Angeles” (Warp Records, 2008) va deixar-nos. De fet, “Los Angeles” ja va ser un punt de referència que va recaptar l’atracció de les masses i va emplaçar el so de Flying Lotus a una dimensió còsmica. Steve Ellison encara pren com a base el so dels seus anteriors LPs, però els emplaça a un nou nivell on el dubstep, el hip-hop, el trip hop, l’IDM, l’avant jazz i el glitch digital despleguen una ondulació topogràfica que navega per un nou cosmos musical tan revelador com pioner. Si “Pickled” i “Nose Art” remeten al Flying Lotus més familiar fins aleshores, “Intro // A Cosmic Drama” inicia un procés cap a una nova dimensió que orbita entre estats d’ànim i gèneres formant un tot integral, recolzat per una continuïtat que permet fluir el repertori sense desposseir la individualitat de les cançons. Una de les parts més destacables de “Cosmogramma” és aquesta resposta a les influències d’Ellison, que abasten des de connexions familiars (els oncles Coltrane, visibles a “Arkestry”) a Sun-Ra, Dr. Dre, John Zorn i Thom Yorke (amb qui col·labora a “…And The World Laughs With You”), i que, en conjunt, formen microcosmos per ells mateixos, on la diversitat de textures i sons s’equilibren en mesures exactes. Temes com “Do The Astral Plane”, el preciosisme de la sublim “German Haircut” (amb la instrumentació de Ravi Coltrane) o el ritme captivador del joc a “Tennis Table” connecten l’LP a una dimensió més orgànica que implosiona amb “Galaxy in Janaki”, l’últim tema de l’àlbum, que enllaça estilísticament amb la seva eclosió tot formant un cercle. A “Cosmogramma” és aquest cercle –la portada no és en va- el que mostra la importància del fonament, de la base. Tot aquest procés no només demostra que tot comença a casa (“aquesta és la meva història”, declarava no fa gaire a una entrevista promocional de l’àlbum), sinó que trenca amb tota línia divisòria situant aquesta seqüència musical a un nou pla que ascendeix a mesura que es va reproduint. I, al final, sense adonar-se, Flying Lotus ha canviat d’estrat, deixant enrere la força de la gravetat que defineix la seva tendència (com suggereix a “Tennis Table”) per establir-se a un cosmos molt més gran, inabastable i alhora proper que retorna a l’inici però deixa clar que res és el mateix. I és que si alguna cosa ha quedat clara, és que aquest LP no és només d’aquest món. És universal.


    3. Mount Kimbie "Crooks & Lovers" (Hotflush)



    Mount Kimbie podrien personificar aquesta idea que la reinvenció del gènere del dubstep que va emergir (i multiplicar-se) a partir dels colossals treballs de Burial, ha evolucionat des d’una sensació més aviat underground a un moviment semi mainstream (que, alhora, ha comportat una producció musical considerable durant els darrers temps). Lluny d’aplicar-ho com un handicap, Mount Kimbie ha estat un d’aquells duos que han aprofitat i alhora s’han desmarcat de l’estigma amb una paleta de so que s’allunya de la típica fórmula dub. El seu àlbum és una glopada d’aire fresc i innovació dins d’aquest gènere que pren forma allunyant-se de la pretensió, les convencions i el purisme, mitjançant la incorporació d’elements que tanmateix podrien situar-los al terreny de l’ambient o l’IDM. Mount Kimbie implementen a “Crooks & Lovers” un canvi de direcció entre cançons que oscil·len entre l’ambient dub convencional al House, el Hip Hop, el Grime, l’IDM o el pop sense encasellar-se en cap d’ells, movent-se entre l’abstracció i la pulcritud i establint un conjunt que, en general, resulta més accessible i compacte que els seus anteriors EPs. A “Crooks & Lovers” Mount Kimbie han sabut aprofitar a la perfecció el respir que un llarga durada pot cedir a un repertori, convertint cada possible tema en cançons curtes, concises i hipnòtiques. La seva complexitat rau en una simplicitat aparent, lluny del prosaisme, que alhora atorga una sensació constant de moviment i varietat. No és nou això que fan, el que els destaca és la seva manera de fer-ho. Els hem vist deconstruir aquest procés en directe, i els hem observat construint-lo en aquest magnífic treball. Funcionen tant a les fosques com a la llum del dia, a tot volum com després de la tempesta. Els infinits matisos de l’àlbum, així com les cançons (que no es poden prendre d’altra forma que un tot) adquireixen nous matisos, nous sentits i nous complements a cada escolta gràcies a una artesania que, al cap i a la fi, només pot posicionar categòricament l’àlbum en un sol lloc: al pòdium que sens dubte mereix.


    4. Pantha du Prince "Black Noise" (Rough Trade)




    El 8 de febrer va sortir a la venda "Black Noise", el tercer àlbum d'un artista que consolida la seva actitud davant la música com un autèntic entusiasta dels sentiments. Segons apunta el propi Pantha du Prince al llibret que acompanya el disc, el títol fa referència a aquells sorolls inapreciables per la oïda humana però que alguns animals arriben a sentir instants previs a grans desastres naturals. El “Black Noise” és el soroll previ a la gran hecatombe que posteriorment obre pas al calma absoluta, i en això ha inspirat Hendrick Weber la composició del seu primer disc pel segell britànic Rough Trade. Banda sonora ideal per a un viatge místic per paratges naturals inhòspits, Pantha du Prince signa un dels millors treballs de l'any gràcies a himnes com a “Stick to My Side” (amb Noah Lennox a la veu) o “The Splendour” on el baix és a càrrec de Tyler Pope (membre de !!! i LCD Soundsystem). I tampoc cal oblidar “A Nomad’s Retreat” o l'espurnejant “Bohemian Forest”.


    5. Autechre "Oversteps" (Warp)




    Escoltar un àlbum d’Autechre és sempre una experiència, sobretot perquè el que els caracteritza és un creixement inevitable a mesura que les seves escoltes es succeeixen. El desè LP d’Autechre, ”Oversteps”, advén, entre altres coses, un retorn a la forma primària del duo i un canvi de direcció que s’allunya de la darrera etapa més enfocada a l’abstracció i l’experimentació. No és una regressió completa, perquè tot i remetre a àlbums anteriors (rescatem l’”Amber” a “qplay" i "os veix3" i les melodies de l’ambient techno del “Tri Repetae++”) no cau en la repetició; més aviat s’estableix com a punt de referència on les melodies i els mètodes de composició són revisats, establint un balanç coherent entre els seus treballs més recents i les textures dels primers. “Oversteps” pren substància, densitat i agitació i expressa una càrrega emocional poc habitual als àlbums d’Autechre, que es plasma en cançons com “Treale”, el punt àlgid de l’àlbum. La particularitat d’”Oversteps” rau en l’explotació d’una vessant que, tot i venir de nou, ja sembla integrada en el llenguatge particular del duo i revela una energia cinètica fascinant que sembla traslladar aquella idiosincràsia freda, penetrant, inhumana i artificial a les reserves del sentiment humà. Alguna cosa així com trobar vida a l’espai exterior, vaja.


    6. Forest Swords "Dagger Paths" (Olde English Spelling Bee / No Pain In Pop)




    Forest Swords és una altra d’aquestes petites joies que ens ha arribat enguany i que justifica la seva existència mitjançant la fusió constant d’estils que un cop han nascut ja tenen la necessitat de seguir-se renovant. Amb arrels bàsiques i simplistes, aquest és projecte d’un sol home. Un anglès amb residència a Wirral que produeix música a l’estudi de casa seva i que per estrany que pugui sonar, no pretén recrear-se en produccions de baixa fidelitat sinó al contrari. "Dagger Paths" és una immersió en la foscor amb reverbs de veu i guitarra constants, bases rítmiques repetitives constants que probablement responen a velles influències d’antics discos de hiphop o R&B que l’autor volia recuperar per deixar-ne constància al seu disc, però en aquest cas amb un pitch molt més rebaixat. En absolut classificaríem aquest disc dins del gènere dubstep, qui ho digui menteix. Malgrat tot, la cançó que més frega aquest gènere ni que sigui de forma tangencial, és “Glory Gongs”. La resta del disc respira un ambient molt pausat, combinant dosis de chillwave, hypnagogic pop i folk d’ultratomba. No ens haurien de sonar estranys tots aquests adjectius veient que el segell que l’edita, Olde English Spelling Bee, que també és la casa d’altres perles com Julyan Lynch, Ducktails o Pigeons.


    7. Salem "King Night" (IAM Sound)



    Aquesta portada que probablement haureu vist a la majoria de publicacions escrites i d'internet és la de la banda sonora de l’apocalipsi més apoteòsic i èpic. Molt més, fins i tot, que totes aquelles que ens han volgut vendre des de Hollywood. La banda sonora d’aquest apocalipsi no té possibilitat de final feliç sinó que preveu la més cruel de les aniquilacions, una banda sonora fantasmagòrica. Salem van compondre aquest disc amb el cap immers en la més pura de les misèries, i probablement sigui per això que en algunes de les seves lletres s’insinuen passatges de la seva vida particular que relaten, entre d'altres, històries d’abús del crack. L’atzar d’internet ha volgut que el disc d’un jove ex-chapero i ex-addicte al crack és convertís en l’emblema d’un dels moviments musicals contraculturals més importants d’aquest inici de dècada. Sembla que aquesta frivolitat s’hagi convertit en la vàlvula d’escapament de tota una generació de joves que tal com als 50 feien els beats, han trobat en aquest format artístic on evocar les seves tristeses. "King Night" és un disc imprescindible però difícil de digerir per la lentitud dels fons saturats i les veus d’ultratomba, cosa que fa que convingui escoltar-lo a tot volum deixar-se endur per la força que desprèn.


    8. Four Tet "There Is Love In You" (Domino)



    Si alguna cosa ha fet Kieran Hebden a “There Is Love In You” ha sigut abastar l’LP de textures i sentiments diversos mantenint l’àlbum cohesionat i desimbolt. El cinquè àlbum de Four Tet ha aconseguit, de fet, retornar al nivell de qualitat dels seus tres primers llarga durada, “Dialogue”, “Pause” i “Rounds”, i en completa l’evolució que a la llarga l’ha dut a posicionar-se com un estendard de creació musical tan consistent com eclèctica. Aquesta és, de fet, la bellesa que rau en “There Is Love In You”, que defuig la categorització i es serveix d’un so que, d’alguna manera o altra, remet a una essència que és difícil d’atrapar amb paraules. L’habilitat de Four Tet per apilar samples, loops, beats, instruments i textures sense perdre’s (ni perdre’ns) en el procés, la llargada oscil·lant de les cançons i la diversitat estructural, distribucional i cronomètrica podrien semblar un handicap, però en mans de Hebden es transformen en una virtut extraordinària. La proposta de Four Tet és més que intel·ligent, perquè no només gaudeix d’una bona concepció: és un gol a la pragmàtica. Proveu d’escoltar-lo en una nit de festa o en la tornada a casa d’aquella nit: quan veieu que en els dos contextos es desmarca, sabreu de què parlo.


    9. How To Dress Well "Love Remains" (Lefse)



    “Love Remains” és, per sobre de tot, un disc reflexiu. En la bellesa que transpira la seva escolta hi ha quelcom de genuïnament inquietant, que repica a la ment com un martell càustic que, tot i no fer mal, hipnotitza i incomoda a parts iguals. Es mou com un pèndol amb precisió, amb una dinàmica que envolta i alhora pesa com una llosa. Les comparacions són odioses, però aquí són inevitables: tots recordem el falset de Justin Vernon en aquell “For Emma, Forever Ago” (4AD) que fa un parell d’anys ens va remoure l’ànima i alguna cosa més. De la mateixa manera que és important mencionar-lo, també ho és el fet que How To Dress Well no es queda gaire enrere en aquesta comparació. Si bé és cert que “For Emma, Forever Ago” aconseguia una intimitat i una calidesa excepcional, “Love Remains” explora terrenys on Bon Iver no va indagar, i això marca una diferència molt més gran que no permet fer una analogia tan a la valenta. El falsetto de Tom Krell és cru, infectat; es balanceja entre línies de veu fantasmagòriques i panteixos angoixants, i es despulla fràgilment tot exhibint nafres i ferides sense cicatritzar. La seva subtilesa no defuig la reverberació, el brunzit, els filtres de piano, l’atmosfera slowcore de l’R&B ni els samples de hip hop, que Krell manipula amb una dedicació purament artesanal. “Love Remains” és una voluta fosca i intensa que des de la inicial “You Hold The Water” sembla a punt d’esclatar. L’enigma de How To Dress Well és aquesta capacitat per abstreure aquesta sensació suburbana, de trànsit, saturació i malestar i transformar-la en un món fractal, líquid, real. Krell s’allunya de la sensació artificial del dígit per acostar-la a la confessió de dormitori, i cançons com “You Won’t Need Me Where I’m Goin’” o la final “Suicide Dream 1” emplacen l’oient en aquest lloc. T.S. Eliot acabava un dels seus poemes, “The Hollow Men” (“Els Homes Buits”) sentenciant “Així és com el món acaba / Així és com el món acaba / Així és com el món acaba / No amb una explosió sinó amb un gemec”. Si bé no va poder-lo escoltar mai, aquest és, de ben segur, el gemec del qual parlava.


    10. Emeralds "Does It Look Like I'm Here?" (Editions Mego)



    Si no us havíeu familiaritzat mai abans amb Emeralds, molt probablement aquest sigui l’instant per fer-ho. D’una banda perquè recuperen un gènere que històricament sempre ha estat vinculat a la cultura més minoritària, i que gràcies a gent com ells actualment hi ha qui redescobreix discos imprescindibles editats 40 anys enrere (Harmonia, Klaus Schulz...); i de l’altra, perquè acaben d’editar el que possiblement és el seu disc més assequible i aquest hermetisme relatiu s’agraeix per endinsar-se en un horitzó tant diàfan com el que ofereix la música d’aquest trio d’Ohio. Els Emeralds recuperen una música que mai ha estat vinculada als grans circuits comercials, ni tan sols als anys setanta quan la psicodèlia i els moviments contraculturals més estretament lligats a escenes kraut van arribar al gran públic de la mà del rock progressiu. Els Emeralds deixen de banda la seva predilecció del drone per cercar quelcom més orgànic. Busquen inspiració en discos que en el seu moment eren la banda sonora del futurisme i la clau de l’actitud d’avantguarda. Els seqüenciadors i els sintetitzadors són les peces claus de la música d’aquest grup que reviu un gènere que alguns ja coneixen com New-Kosmiche.






    11. Caribou "Swim" (Merge)
    12. Gil Scott-Heron "I'm New Here" (XL)
    13. Trentemøller "Into The Great Wide Yonder" (In My Room)
    14. Magnetic Man "Magnetic Man" (Sony Music Entertainment)
    15. Darkstar "North" (Hyperdub)

    16. Guido "Anidea" (Punch Drunk)
    17. Madlib "Madlib Medicine Show #3: Beat Konducta in Africa" (Stones Throw) [spotify]
    18. Matthew Dear "Black City" (Ghostly International)
    19. Skream "Outside The Box" (Ammunition)

    20. Actress "Splazsh" (Honest Jon's Records)
    21. Baths "Cerulean" (Anticon)
    22. The Blank Dog "Music for Real Airports" (Soma Recordings)
    23. John Roberts "Glass Eights" (Dial)
    24. Booka Shade "More!" (Kammermier and Merziger)
    25. Digital Mystikz "Return II Space" (DMZ)
  • Els millors concerts del 2010

    Gen 4 2011, 17:09

    Podeu veure l'article amb imatges, enllaços i vídeos a la web d'A Viva Veu.


    Foto per Quique López

    Encara que no ho sembli, la música no és un art que té per objectiu principal el parlar-ne a blocs i webzines. NO. Durant segles, l'únic propòsit de la música era ser interpretada en directe i com art fugaç que és, doncs, els concerts és la màxima raó de ser històrica de tot el soroll i els rius de píxels que generem. En aquest sentit, és a les sales de concerts i als festivals on la música i les cançons desperten els sentits i es reprodueixen les emocions. La feina d'aquesta llista és ordenar i classificar els que, altra vegada democràticament segons els que escrivim de música en aquesta pàgina, ens han remogut més l'interior, els que després de cada actuació ens han generat més sensació d'èxtasi i plenitud. Hem dividit els millors concerts de l'any segons la procedència geogràfica de cada artista i segons l'especial atenció que ens mereix la creació de casa, i com a tònica que es repetirà a totes les categories de les llistes que estem penjant aquesta setmana, tot plegat queda dividit entre concerts internacionals, concerts nacionals i concerts estatals.


    CONCERTS INTERNACIONALS

    1. Yo La Tengo (19 de març, sala Apolo)

    La promoció de Live Nation per aquell concert ja havia anunciat que l’actuació del trio de Honoken que l’actuació duraria gairebé tres hores. En van ser dues i mitja i mai, en cap moment, es va fer pesat. Els concerts llargs són un risc però Yo La Tengo és el valor més segur del pop mundial. Ni fan discos dolents ni concerts fluixos. Dues hores i mitja absolutament fantàstiques coronades amb la preciosa estampa de la sala Apolo xiulant espontàniament “My Little Corner of the World” i els homenatges a Mark Linkous d’Sparklehorse a través de Daniel Johnston amb “Speeding Motorcycle” i a Alex Chilton de Big Star amb “Take Care” i “Thirteen”. Les tres (com a mínim) facetes de Yo La Tengo es van repartir en el temps a dalt de l’escenari, començant amb l’atmosfèrica i sorollosa i intercanviant el garage (que en paral·lel han desenvolupat com Condo Fucks) i les cançons que són himnes. No valen amb Yo La Tengo dubtes de si abusen del garage i que si s’allunya de la seva essència, perquè amb aquestes mostres d’excel·lència terrenal el matrimoni Kaplan i el James McNew tenen butlla per fer el que vulguin. Però si el de Yo La Tengo ha estat el millor concert del 2010 també és en part pel paper del públic aquell dia. Molt sovint es parla de comunió amb el públic quan el missatge és unidireccional i arriba, però la resposta, autèntica, es perd. Aquí no, aquí el públic va posar-se a xiular “My Little Corner of the World” i va sortir el tour mànager a l’escenari per felicitar-lo perquè això no havia passat abans. La sala Apolo estava plena a rebentar el 19 de març de 2010, l’últim divendres d’hivern però no hi havia ni empentes, ni cops de colze ni estretors perquè la bondat dels tres de Hoboken va saltar de l’escenari i es va escampar per la pista. I si hagués saltat alguna cosa més, avui seríem tots els que hi érem molt millors del que som.


    2. Beach House (28 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)

    Beach House va ser un dels millors concerts del Primavera Sound. La retrospectiva ajuda, perquè Beach House és l’encarnació del grower: allò que a mesura que passen els dies, a força de pensar-hi, t’agrada més i més. Cosa que, per altra banda, té mèrit, ja que trobar-se a un concert de Beach House ja assegura un creixement espontani in situ immens. El duo (transformat en trio a l’escenari) liderat per la magnètica Victoria Legrand va menjar-se l’escenari i al públic en un d’aquells recitals que, per la seva condició i la matèria potencial que contenen, no triguen massa en convertir-se en antològics. Les corredisses que l’imminent començament de Wilco semblaven incitar van fer-se esperar a mesura que el "Teen Dream" anava desgranant-se i el públic s’embolcallava amb l’onirisme del seu contingut. Trobar-se allà en aquell moment venia a ser, més o menys, com caminar a través d’una faula; cançons com “Norway”, “Used To Be” i la perfecta “Walk In The Park” (un dels punts culminants del festival) traslladaven l’ATP a un univers delicat, quimèric i fluït on la recuperació de temes com “Gila” i “Heart of Chambers” (del “Devotion”, el seu anterior disc) i “Saltwater”, del primer, van acabar d’arrodonir un tracklist de luxe. La sorpresa va venir donada, sobretot, per la nostra experiència anterior amb Beach House: havent-nos quedat fora al Primavera Club, ens quedava el record de l’avorridíssim concert que van fer a la [2] amb Jana Hunter feia uns dos o tres anys. Veure que al pas del temps un grup ha evolucionat tant dins i fora de l’escenari reporta un plaer, si cap, encara molt més gran. El clímax va venir de la mà de l’èpica de l’últim tema: l’excel·lent “10 Mile Stereo”, que ens va deixar amb la pell de gallina, l’emoció a flor de pell i la boca oberta. Als seus peus.


    3. Bill Callahan (15 de febrer, sala Apolo)

    En un mateix concert, Bill Callahan va convertir la sala Apolo en una bomba d'aire contingut, tallant la respiració al públic dues vegades. La primera, al final de "Too Many Birds" jugant a allargar la frase "if you could only stop your heartbeat for one heartbeat", i la segona, cantant la versió de Kath Bloom "The Breeze/My Baby Cries" inclosa al disc homenatge a la cantant. Era el concert de presentació de "Sometimes I Wish We Were an Eagle", el darrer àlbum del cantautor de Maryland. El disc, que de simple i senzill no en té res, ple d'arranjaments de corda i guitarres complementàries, va mutar a l'escenari del Paral·lel, amb només la guitarra i veu de Callahan i un virtuós bateria que, tot i simplificant les cançons, va fer-les molt més directes, deixant gairebé tot el protagonisme a la veu greu. Com al disc, l'actuació va començar amb l'homenatge a l'escriptor James M. Cain, "Jim Cain" i durant la primera part del concert va anar despullant gairebé totes les cançons del disc, excepte "Faith/Void", "My Friend" i la instrumental "Invocation of Ratiocination". Bill Callahan té cara de nen fins que es posa a cantar coses com "if you can forgive me now, we'll meet in another land / When the breeze has killed me, when the breeze has killed me". Aleshores esdevé un ésser completament hipnòtic.


    4. Low plays "The Great Destroyer" (28 de maig, Auditori del Fòrum, Primavera Sound)

    Malgrat que l'equip de seguretat de l'Auditori del Fòrum no tingui pietat, Alan Sparhawk és molt Alan, el dimoni que amb Low suplica l'expiació i que amb Retribution Gospel Choir implora amb foc i ràbia el paradís. Alan, Mimi i Steve es van repartir l'emoció i la força, la contundència sòbria i l'elegància, i "The Great Destroyer" (Sub Pop, 05) era el catalitzador ideal per incendiar amb flames blances de redempció l'Auditori. Veure Sparhawk cantar "Broadway", "When I Go Deaf" i "Death of a Salesman", totes a la segona part del disc i per tant del concert, va provocar una tensió constant i incessant, convertint en harmonia perfecta l'oscil·lació entre calma i tempesta. Tan se val que a la mateixa hora Scout Niblett gemegués centenars de metres enllà a l'escenari ATP. L'ocasió era irrepetible. [Crònica sencera d'aquell dia del Primavera Sound]


    5. Sonic Youth (18 d'abril, sala Razzmatazz)

    Com amb Yo La Tengo, incloure el concert de Sonic Youth a la llista podria ser molt bé un reconeixement històric a la trajectòria i savoir-faire dalt dels escenaris, però, també com amb Yo La Tengo, si el de Sonic Youth és a la llista és perquè la seva actuació ho mereix. És una competició desigual, ho sabem, perquè un grup d’un parell de discos no es pot comparar amb monstres d’aquest calibre, però hi ha coses que clamen al cel. A favor d’aquesta posició hi juga el fet que el concert fos en una sala (malgrat ser aquesta sala), després de moltes visites al Primavera Sound, i si bé la cosa no difereix tant, difereix prou. La màquina que lideren Thurston Moore i Kim Gordon deixa anar unes demostracions increïbles, amb passatges instrumentals de badar boca i sense baixar el ritme en cap moment (encara se’ns posa la pell de gallina al recordar l’eròtica de Gordon amb aquell “Come closer and I'll tell you / Come closer and I'll take off your dress / I'll take off your dress / I'll shake off your flesh” de Shaking Hell). Precisament això, i aquí tornem al reconeixement històric, que després de vint anys Sonic Youth segueixin amb aquesta energia tan bèstia ens fa pensar que això de l’edat és una mentida del sistema. No hi ha edat, no hi ha contratemps ni descosit que aturi aquesta gent, envejable.


    6. Yuck (25 de novembre, La [2], Primavera Club)
    7. Fuck Buttons (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
    8. HEALTH (29 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
    9. Vivian Girls (27 de juliol, sala Razzmatazz 3)
    10. Grand Salvo (26 de juny, Heliogàbal)

    11. Grizzly Bear (29 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
    12. Beak> (28 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
    13. Nick Lowe (4 de juliol, Molí de Mar, Vilanova i la Geltrú, Faraday)
    14. Lou Barlow (26 de novembre, Casino de l'Aliança del Poblenou, Primavera Club)
    15. The Slew feat. Kid Koala (17 de juny, CCCB - Macba, Sónar)

    16. Broken Social Scene (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
    17. Sugar Hill Gang (18 de juny, CCCB - Macba, Sónar)
    18. Eli "Paperboy" Reed and the True Loves (8 de gener, sala Apolo)
    19. Mark Kozelek (23 d'octubre, Heliogàbal)
    20. Michael Rother & Friends presents Neu! Music (29 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)


    CONCERTS NACIONALS


    1. Mishima (2 de juny, sala Apolo)

    “Set tota la vida” va ser el disc que va fer explotar Mishima a traspassar les fronteres de l’indie i fins i tot arribar a figurar a l’agenda professional dels periodistes de TV3, però els concerts de Carabén, Vega, Lloret, D’Aniello i Acedo eren el principal problema del grup, que només se’n sortia del tot en un context festiu i alcohòlic i no acabaven de rebentar en circumstàncies més reposades, el que a priori era el seu format ideal. Dos anys més tard, amb nou disc, la base rítmica renovada (D’Aniello i Acedo se n’han anat a fer els quaranta amb Delafé y las Flores Azules) i una pila de concerts al darrera, la cosa ha canviat. La sala Apolo no és l’Auditori però era el concert de presentació després d’aperitius com el d’aquella cosa tan estranya de l’Escena BCN, però ni molt menys era l’Helio o la festa entre amics del Festigàbal del 2008 (on van fer un dels millors concerts de l’etapa “Set tota la vida”), i per tant era una cosa més seriosa. Mishima són diferents de debò ara. Ara són un grup de directe i malgrat que la puresa de les cançons pugui haver disminiuït des del “Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa” (Discmedi, 2005), el que fan dalt d’un escenari és una cosa molt seriosa i professional, en el bon sentit dels termes. Ja no hi ha relliscades rítmiques i sembla que sàpiguen tots molt bé què han de fer, teatralitzant en el sentit de preparar i acurar el concert. Aquella nit a l’Apolo van tocar pràcticament totes les cançons dels tres darrers discos amb els usuals rescats a l’etapa anglòfona, en una mena de festa major particular on s’homenatjaven a ells mateixos. I després, sí, hi va haver la famosa anècdota dels Manel sortint a cantar “Cert, clar i breu”, quelcom que, segons com, és autoparòdic i endogàmic i malgrat que pugui fer gràcia si s’interpreta en la catalaníssima tradició de la botigueta i l’hereu, fa una mica de ràbia.


    2. Mazoni interpreta "7 Songs for a Sleepless Night" (30 de gener, sala Apolo)

    Les raons són clares, contundents i òbvies: no s’ha de treballar gaire perquè un disc immens soni bé en directe. I, si s’hi treballa, la immensitat es trasllada a l’escenari i el resultat és paral·lel. Si a això es suma el fet que fa més de cinc anys que no en toquen cap peça i que aproximadament el 75% dels seus oients no n’ha sentit mai cap en directe, la conciliació és infal·lible. Això que Mazoni va fer a l’Apolo és com l’últim bombó de la caixa: aquell que tothom vol però ningú s’atreveix a tastar. La proposta era ben clara: repassar el “7 Songs for a Sleepless Night” de dalt a baix. Pla era prou conscient de l’inconvenient (el disc dura únicament mitja hora), així que va treure les castanyes del foc dividint el concert en dues parts; la primera, un repàs de tots els temes en acústic amb una breu explicació de la seva gestació; l’altra, l’exploració de les mateixes cançons amb la banda habitual, una secció de vent i corda i els arranjaments corresponents de cada cançó. Així doncs, Pla va encarar-se sol i en companyia una sala plena –i no només de veïns de La Bisbal- i va menjar-se l’escenari desgranant el disc, els detalls i els perquès de totes i cada una de les peces que, per cert, tenen les lletres més elaborades, honestes i delicades de la seva discografia. [Llegeix la crònica sencera d'aquest concert]


    3. Nueva Vulcano (9 de gener, Clandestino)

    Ha arribat un punt que resulta gairebé reiterant afirmar que Nueva Vulcano són un grup que s’ha convertit en un autèntic fenomen pel públic d’aquest país, i en especial pel públic fidel que tenen a Barcelona. Hi va haver una època en que eren escassos de veure en directe, però enguany gràcies a l'encara recent publicació del seu últim disc, “Los peces de colores” (BCore / La Castanya, 2009), han estat moltes les ocasions en que hem tingut la oportunitat de veure’ls. La primera oportunitat que vam tenir va ser ben bé a principis de l’any passat, a una sala de concerts que nosaltres ens estimàvem molt i que malauradament ara ja resta tancada. Es tracta del Clandestino, un local amb molt de glamour, i que amb les seves petites dimensions i la delicadesa amb la que et servien les copes, augmentava de forma exponencial la qualitat dels concerts que s’hi celebraven. Veure els Nueva Vulcano en acció i frec a frec amb el públic en un local que gairebé no té ni escenari va fer que el resultat fos èpic i genial. La festa la van convocar els nostres companys del segell Doble Vida i per acompanyar-los vam gaudir de la participació d’altres bandes locals com Fred i Son, No Band in Berlin i Biscuitt. Que quedi clar, però, que a nosaltres l’Artur no ens deu cap ball (o potser un acústic sí, qui sap...).


    4. Narwhal (25 de novembre, Moog, Primavera Club)


    Amb el permís de Yuck, Lou Barlow i Edwyn Collins m’atreviré a afirmar que els Narwhal van ser els millors del festival, almenys en la seva franja horària i condició desconeguda. Al web d’ScannerFM van penjar l’àudio gairebé sencer de l’únic concert que van fer a Barcelona. Està gravat amb una gravadora d’ambient però és força digne com per fer-se una idea que aquest duet són un bé de Déu per la producció musical catalana. Narwhal són Cristian Subirà, que també toca en solitari sota el projecte de Summer Recreation Camp, que nosaltres vam dur al Miscelänea, i Jahbitat. Tots dos són productors en solitari d’elements musicals que freguen influències en tots els costats. Altes dosis de psicodèlia, producció analògica, textures lo-fi, progressió, drone..., el fet d’ajuntar-los tots dos en un mateix projecte ha permès que Narwhal guanyi en qualitat i profunditat. La posada en escena no és senzilla: caixes de ritme, percussions en directe, pedals, capes de so i veus disgregades. El resultat és música progressiva, que parteix d’un punt ambiental i es complica fins a l’extrem més oposat, on hi tenen confluència ritmes exòtics que alguns relacionareu amb l’escola de Panda Bear, Avey Tare i companyia, i evolucions sostingudes en drones d’electrònica espessa, post-rock i altres (no puc evitar pensar en Fuck Buttons). Són l’esperança. De veritat.


    5. Renaldo & Clara (30 de desembre, Heliogàbal)


    Fragilitat i commoció són Clara Viñals, els seus Renaldos i la música que fan. Quan es va acabar el concert de l’Heliogàbal, després de la versió de “Katy Song” de Red House Painters, el bar va restar en silenci encara més de dos minuts, com digerint el que acabava de passar, en ple estat d’èxtasi contingut. L’aplaudiment va ser llarg però després d’això ni els encarregats de la barra van córrer a posar música per trencar el gel del post-concert ni ningú va gosar obrir la boca. La delicadesa de Renaldo & Clara, barrejada amb l’aura de tot el que musica Mark Kozelek, és un elixir que confon i encisa. A més, el repertori no està enregistrat, a excepció de les cinc cançons de l’EP homònim al 2009, per la qual cosa s’hi afegeix l’element de la fugacitat i del no retorn cap a aquestes cançons, que un cop interpretades no s’hi podrà recórrer de nou fins que no tornin a entrar a l’estudi. Però de moment n’hi ha hagut més que suficient per enamorar tots els que l’han escoltada, esdevenint els protegits de molts que moren per donar-los a conèixer. Així, després de dos concerts a Barcelona (el de l’Heliogàbal i al Fantástico dins del Cicle A Viva Veu), un a l’In-Victro de Vic, al Músicalleu de Manlleu i d’altres a Lleida, el 2011 s’obre com l’oportunitat on l’aparador s’elevarà amb noves i més grans places a conquerir, no per la força, mai, sinó amb la màgia.


    6. Qa'a + Les Aus (15 de gener, sala BeCool)
    7. Fred i Son (8 de setembre, La [2])
    8. El Guincho (23 de setembre, plaça dels Àngels, BAM)
    9. ¡Pelea! (19 de juny, La [2])
    10. Mujeres i Els Surfing Sirles (23 de setembre, plaça Joan Coromines, BAM)


    CONCERTS ESTATALS


    1. Los Planetas (12 de març, Palau de la Música Catalana)


    La faceta més obscura i la més lleugera, les dues cares de la moneda flamenca dels granadins van ser la dualitat que va marcar el concert del Palau de la Música. Tota concessió més enllà de "La leyenda del espacio" es va limitar a "Mil millones de veces", "Santos que yo te pinte" i "Podría volver", i se'n van quedar fora totes aquelles que per força no entraven ni amb calçador amb la comunió religiosa pública del grup amb les arrels del seu poble en un dels temples de la música d'aquest país. L'excés sorollós dels dos últims discos i l'EP "Cuatro palos" (Sony Music, 2009), en l'excelsa acústica del Palau dotava de misticisme la cerimònia. Va ser la funció pública dels sentiments de tota una carrera i dotzenes de cants desesperats. Los Planetas no reneguen ara de tot el que han cantat durant anys, i és que escoltant les dues etapes del grup la diferència entre totes dues sembla que ens presenti dos grups diferents que tenim la fortuna de comprovar que és el mateix.


    2. Triángulo de Amor Bizarro (23 de novembre, sala Apolo, Primavera Club)

    L’any 2010 ha estat, sense cap mena de dubte, l’any dels Triangulo de Amor Bizarro. “Año Santo” (Mushroom Pillow, 2010) els ha permès consolidar-se com el grup emblema de l’indie estatal en majúscules. No només per la seva qualitat alhora de compondre sinó per una qüestió d’actitud i d’adaptació del seu format al directe. Buscant adjectius que serveixin per qualificar-los només se’ns n’acut un: energètic, perquè els seus directes són així, descàrregues d’adrenalina que efectuen a cops de guitarra. Creant capes i capes de soroll que assoleixen l’altura d’un campanar i que amb el temps han anat polint fins al punt d’arribar a fer-se tant estridents que els seus concerts són impracticables sense fer ús de taps per les orelles, en referència al seu últim concert a Barcelona en el marc del San Miguel Primavera Club.


    3. Kokoshca (26 de maig, La [2], Primavera Sound)


    El concert dels navarresos va ser fàcilment una de les sorpreses més agradables del Primavera, del festival sencer. Emmarcat a dins dels concerts previs, al showcase del seu segell Birra y Perdiz, Kokoshca eren a Barcelona per primera vegada des de dos anys abans, també a La [2]. Aleshores feia uns mesos que havien publicat i regalat “Únete a Kokoshca” i ara venien amb “La fuerza” sota el braç i les cançons que havien passat incòmodament a les primeres escoltes del disc van prendre vida en directe. L’aparent senzillesa de les seves cançons amaga una forma de tocar impecable i una altíssima motivació, i això va captivar una sala en respectuós silenci, en contrast amb la interminable cua que al carrer Nou de la Rambla que seguia per l’avinguda Paral·lel, de gent que volia intercanviar l’abonament per la pulsera i, a poder ser, per veure el conyàs de Los Campesinos!. A tota aquella gent, que no devia poder entrar a veure el grup avorrit ja que a la sala gran de l’Apolo no s’hi cabia ni als lavabos, que sapigueu que mentre perdíeu el temps de manera miserable a quatre metres estava tenint lloc un dels concerts de l’any.


    4. Pony Bravo (19 de novembre, La [2])


    Els sevillans han estat el grup espanyol que, juntament a Triángulo de Amor Bizarro, han visitat en més ocasions el nostre país. No és estrany, doncs, afirmar que s’han guanyat el respecte del públic català en escreix, fins al punt d’arribar a esgotar entrades en tots els concerts que fan a Barcelona, fins i tot en dies consecutius. L’aforament de La [2] va quedar complet per assistir a la presentació del disc “Un gramo de fe” (El Rancho) que uns dies abans tot just havien publicat en descàrrega directa al bloc del seu segell. La presentació del disc va servir per demostrar la seva aptitud compositiva i creativitat a l'hora de fusionar estils, així com a més també va servir perquè els Za! els acompanyessin en alguna ocasió, arrodonint aquell toc de gràcia que els ha permès contextualitzar la seva música paisatgista en un entorn exòtic i místic, tal com avalen els vents i percussions dels catalans Za!


    5. Guadalupe Plata (10 d’octubre, Monkey Week, Puerto de Santa María)

    Els Guadalupe Plata tenen un funcionament semblant al que tenen els Pony Bravo però malauradament són menys cool, i per això no compten amb el suport mediàtic que tenen els de Sevilla. Andalusos d’interior, Guadalupe Plata reivindiquen una forma de tocar blues que eriçaria la barba de qualsevol rocker de jaqueta de cuir i botes camperes. No només per la cruesa amb la que sonen les seves guitarres sinó per la perfectíssima línia de contrabaix, imprescindible pel seu estil característic esquizofrenoide i que els seus membres executen amb una exquisida precisió i una tècnica absolutament treballada. En aquest cas, el Mucho Teatro del Puerto de Santa María era un lloc absolutament ideal per veure’ls en directe, així doncs és com molts dels assistents se’n van anar de Cadis amb la sensació d’haver assistit a un dels millors concerts del festival. El teatre va quedar petit per rebre un trio que tant sols disposa d’un 10 polzades al mercat però que el boca-orella ha anat fent gran, i esperem que ben aviat tant com ho han aconseguit ser els Pony Bravo.


    6. Los Punsetes (13 de març, La [2])
    7. Delorean + John Tabalot (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
    8. Half Foot Outside (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
    9. Carasueño (18 de març, Fantástico Club)
    10. The Secret Society (11 de març, Fantástico Club)
  • Els Millors EPs del 2010

    Gen 3 2011, 16:50



    Podeu veure les llistes d'A Viva Veu amb imatges i millor resolució clicant aquí.

    Les últimes llistes del 2010, suposem, són les nostres. Ens fa l'efecte que totes les llistes amb afany classificatori de l'any que s'ha acabat ja s'han publicat, a excepció de les nostres, és clar. Ara que s'ha acabat el 2010, els balanços ja tenen sentit i ens hem recuperat del sarau de canvi d'any, encetem la setmana en què, en principi, dedicarem exclusivament a penjar les mil i una llistes que fa més d'un mes que hem anat preparant. La idea és anar de les menys interessants a les més importants, començant per aquesta llista que us deixem ara dels millors EPs internacionals i nacionals i seguint pels millors concerts, els millors discos d'electrònica, les millors cançons i, en tres tandes diferents, els millors discos espanyols, els millors catalans, i els millors internacionals. Tot, no cal dir-ho, és segons la democràcia i criteri interns d'A Viva Veu, de discussions més o menys acalorades i intents de caciquisme a l'ombra que, en general, no han tingut èxit perquè, abans que res, som molt íntegres tots nosaltres, i perquè davant d'un any on sembla que experimentarem uns quants canvis de renom, no convenia que es creessiïn cismes interns perquè el single de Minks no figurava entre els deu primers. Us deixem amb les llistes internacional i catalana d'EPs, singles i demos del 2010. La raó de ser d'aquest post rau en la importància d'aquests formats, caiguts en desús durant anys que en els darrers temps han vist una reivindicació per part de la indústria i, sobretot, de l'activisme musical perpetrat des de les pròpies bandes.


    EPs INTERNACIONALS

    1. James Blake "The Bells Sketch EP" / "CMYK EP" / "Klavierwerke" (12", 10" R&S / Hessle)

    Si algú es mereix el pòdium d’honor d’enguany a la categoria d’EPS (i, sense gaires esforços, podria tenir cabuda al pòdium a una llista general de llançaments internacionals), aquest és James Blake. Sense cap LP al mercat encara –està previst que es publiqui el pròxim 7 de febrer-, Blake pertany al (reduït) col·lectiu de genis precoços –només té 22 anys- que s’ha fet un lloc privilegiat a l’esfera musical internacional. Blake ha desafiat les estructures del hype amb i “The Bells Sketch EP”, “CMYK EP”, “Klavierwerke EP” i ha revolucionat intel·ligentment les estratègies de mercat amb els formats escollits per donar a conèixer la seva obra fins ara.

    “The Bells Sketch EP”, llançat el passat mes de març, és el primer d’aquesta imparable successió d’EPs eminents que han anat degotant al llarg de l’any 2010. Blake innova en el dubstep en molts nivells diferents: afila i perfecciona un so sofisticat, net i formidablement elegant, i alhora juga amb una precisió matemàtica que no mina, de tota manera, el sentiment electrònic. Blake és un executor brillant, i, de fet, és aquesta qualitat el que el converteix en extraordinari. La seva concepció s’allunya d’un univers ballable per apropar-se a un fonament més orgànic, i les melodies etèries, les impulsions irregulars i confuses i la disharmonia regnen caòticament en un espai sorprenentment ordenat, jeràrquic. A “The Bells Sketch EP”, James Blake es serveix de la seva pròpia veu, samples, interferències, videojocs, dissonàncies i canvis de ritmes per muntar un conglomerat saturat però lleu. I és aquesta insòlita combinació, de fet, el que el fa tan intrigant com excels.

    “CMYK EP” és una mena d’apogeu en aquesta trajectòria impecable. Blake no es serveix únicament de 8-bit, es serveix de gospel, de soul, de jazz, funk, R&B i música clàssica. A "CMYK", Blake cedeix a elements d’altres gèneres que completen un so més fresc i innovador que el seu predecessor, i alhora l’instal·len a una mena de tenebres molt dignes. CMYK és un compendi fosc i subterrani, un paradigma d’underground tan elegant com fantasmagòric. En ell, Blake sampleja i secciona els pilars de l’R&B dels 90 (per exemple, el “Caught Out Here” de Kelis i l’”Are You That Somebody” d’Aaliyah a “CMYK”; també R. Kelly o Brandy) i continua amb la línia ambiental, etèria, i dissonant que ja havia tret el cap a “The Bells Sketch EP”. A "CMYK", Blake es converteix en un artífex de la deconstrucció, i alhora sembla trobar la seva marca personal actuant com a filtre entre el passat del que beu i el futur que projecta. Demostra uns coneixements avançats de programació, però no es limita a construir un eco digital, sinó que el matisa, hi juga i el contrasta. La barreja de colors CMY és substractiva: la impressió del color Cyan, Magenta i groc (Yellow) en fons blanc resulta en color negre. El model CMYK és la idea concisa, precisa i ideal del que Blake transmet al seu producte, perquè es basa en l’absorció de llum i resulta en una versió precisa i pragmàtica del color sobre el paper, del resultat en la impressió. I en el seu context conceptual i metafòric, resulta en la versió pràctica més perfecta i optimista possible. De reverència, vaja.

    “Klavierwerke EP” és sense paraules. Queda una mica pretensiós dir-ho així, però és tan singular, tan immens que l’únic que pot fer és ratificar la implosió que Blake portava avisant -a xiuxiuejos- des del llançament del seu primer single. “Klavierwerke” és una obra mestra que mereix i reclama respecte des de les profunditats on es troba. Són quatre cançons i setze minuts que s’expandeixen, s’estiren i embolcallen de les mans de Blake als cervells de qui les escolten. Estableixen una mena de vincle profund i intern entre artista/artesà i receptor. Si la famosa peça de John Cage "4' 33''" era la reivindicació material del silenci i la demostració que la partitura no era un objecte, sinó un procés, Blake materialitza aquest procés amb el silenci entre (i al voltant de) les notes i la seva distribució en l’espai. “Klavierwerke” vol dir, en alemany, “obra per piano”. Si tenim en compte que els títols dels seus EPs són declaracions d’intencions, podem entendre aquest tercer EP com un altre vèrtex de la seva evolució. Blake conjuga la seva formació clàssica amb les seves textures característiques, però a un pas endavant respecte les seves creacions anteriors. Si “CMYK” era un convit discret a la pista de ball, “Klavierwerke” es resguarda en sí mateix i mostra una vessant molt més introspectiva i personal. El resultat és molt més melancòlic, afligit i compungit respecte tot el que hem escoltat abans (“Tell Her Safe” i “I Only Know What I Know Now” en són una prova), però revelen una dimensió molt més profunda que fins aleshores només s’havia pogut intuir. El tempo de “Klavierwerke” no convida ni tan sols a moure els dits, però curiosament remou l’ànima, que és millor.


    2. Yu(c)k “Weakend” (casset, Mirror Universe)

    “Weakend” ha estat l’edició de referència del grup Yuck -aquí Yu(c)k, en la seva faceta acústica, i formats per un anglès, un escocès, una japonesa i un americà, amb base a Londres-, els quals la segona meitat de l’any ha descobert i ha anat veient com anaven sortint nous títols i noves cançons, penjades al seu bloc i editades en discos de vinil. Tot plegat és el preludi de l’LP de debut que publicaran Fat Possum i Pharmacy al mes de febrer i marcarà la fi del camí iniciàtic de la banda. Les quatre cançons de “Weakend”, però, restaran físicament amagades en selectes col·leccions ja que no es reeditaran a dins de l’àlbum, tot i que totes quatre han estat una fantàstica presentació. Com a relíquies d’una gran idea per fer música, cançons com “Weakend” o “Daughter” denoten molta més maduresa compositiva que altres hypes, amb l’afegit que el format acústic ha permès omplir molt més de matisos la seva obra. Quatre xavals que no només han sorprès pel que han fet sinó per la manera com ho han fet, com si fossin veterans i aportant un regust conegut però cuinat diferent. I el més important de tot és que no paren, que des que van publicar “Weakend” Fat Possum ha editat el 7” de “Georgia”, el 12” de “Rubber” i, abans de la publicació de l’LP, el 7” de “Holing Out”, a part d’un split amb Porcelain Raft amb versions respectives.


    3. Girls "Broken Dreams Club" (12", Fantasy Trashcan, True Panther Sounds)

    Mentre esperem amb candeletes el seu segon llarga durada, Girls ens obsequien aquest any amb un deliciós EP que porta com a títol "Broken Dreams Club" i que recopila sis composicions inèdites testades durant els darrers mesos a la carretera. Dins de les nombroses vies empreses al seu debut, com podem intuir pel títol, la banda de San Francisco es decanta aquí per la seva vessant més reposada, plena de malenconia, guitarres lànguides i lletres decididament afectades. No hi ha ni rastre de hits instantanis com "Lust for Life" o de rampells elèctrics com "Morning Light", però ens trobem davant d’un conjunt de cançons més cohesionat i menys dispers que l’anterior "Album" (True Panther, 2009). Es fa estrany parlar d’una obra de maduresa quan ens referim a una banda tan jove i amb només un disc al mercat, però no podem evitar-ho davant el salt qualitatiu tant a nivell de composició com de producció que suposa aquest nou treball. I és que, malgrat que "Carolina" soni a autohomenatge (l’ombra de "Hellhole Ratrace" és allargada) a Christopher Owens i companyia els deu sobrar el talent, ja que sorprèn que no guardin a la recambra, de cara al sempre difícil disc de revàlida, composicions tan brillants com l’homònima "Broken Dreams Club" o el cim creatiu del grup, l’excel·lent "Heartbreaker".


    4. Atlas Sound "Bedroom Databank (vol. 1, 2, 3, 4)" (Digital, Bootleg)

    Aquesta és la menció justa i necessària que necessita el nostre admiradíssim Bradford Cox. No només en la seva aportació a "Halycon Digest" amb Deerhunter que com podreu comprovar en uns dies també serà mencionat en aquestes llistes, sinó per la recopilació de gravacions que sota el seu àlies en solitari, Atlas Sound, va anar publicant durant la setmana del 22 al 25 de novembre al seu bloc. La majoria d’aquestes gravacions eren enregistraments casolans que es van dur a terme amb mètodes rudimentaris i que el propi Bradford s’encarregava de detallar en cadascun dels quatre posts on va penjar els links de descàrrega. Els 4 volums de "Bedroom Databank" sumen dues hores, 54 minuts i 55 segons de música imprescindible per tots aquells que troben indispensable l'obra de Deerhunter i del seu màxim mentor, ja que no són més que fulls de ruta, esbossos de cançons precioses i en baixa qualitat. La majoria es van enregistrar a casa seva de Notown durant l’any 2010. Tot i això també hi trobem gravacions que Cox feia en hotels, mentre era de gira o una altra d’inèdita que data del 1975.


    5. oOOoO “EP” (12”, Tri Angle)

    El Witch House passarà a formar part com un dels principals trending tòpics del 2010. Han estat revistes de prestigi com Pitchfork i blocs tant influents com 20 Jazz Funk Greats els que han avalat aquest gènere convertint-lo en un dels paradigmes de la nova creació al segle XXI. Música aparentment senzilla, de pitchs relentitzats i tenyida d’aires malencònics composta amb mètodes casolans i pensada per reproduir en habitacions, s’ha fet gran gràcies a la difusió per mitjà de blocs i plataformes de compartir música. Així doncs, és com el bloc 20 Jazz Funk Greats el que s’ha convertit en la casa gran d’aquest gènere fundant el segell Tri Angle Records i editant peces tant importants com Balam Acab o oOoOO. Esperem que no caiguin en l’oblit tant ràpid com han arribat a la fama.


    6. Panda Bear "Tomboy" / "You Can Count On Me" / "Last Night at the Jetty" (7", Paw Tracks)
    7. Dominant Legs "Young at Love and Life" (10", Lefse Records)
    8. Autechre "Move of Ten" (12", Warp)
    9. Small Black "Small Black" (12", Cass Club)
    10. Zombie Zombie "Zombie Zombie plays John Carpenter" (12", Versatile Records)
    11. Sonny and the Sunsets "The Hypnotist" (7", Future Streets)
    12. Memoryhouse "The years" (Digital, Arcade Sound)
    13. Balam Acab "See Byrds" (12", Tri Angle)
    14. Minks "Ophelia" (7", Captured Tracks)
    15. The Beets "Time Brought Age / Pick Another Corner" / "God" (10", Captured Tracks)
    16. Seefeel "Faults" (10", Warp)
    17. Dum Dum Girls "Stiff Little Fingers / Dream Away Life" (7", Hell Yes)
    18. Los Massieras "Better than Italians (12", Discoteca Océano)
    19. Sun Kil Moon "I'll Be There" (Caldo Verde)
    20. Sufjan Stevens "All Delighted People" (2x12", Asthmatic Kitty)



    EPs CATALANS

    1. Guillamino "Whyp Gymnastix" (EP, Bankrobber)

    Pau Guillamet torna amb un EP sota el braç, i no amb un àlbum com alguns podien arribar a pensar. Un fet que justifica la seva condició tastaolletes i un fet no aïllat de convertir-se al wonky o al dubsptep desequilibrat de forma magistral. El nou treball és brillant, "Whip Gymnastix" és la seva introducció al gènere mencionat que ja tardava en arribar, i ho afirmo sense pèls a la llengua pel que s'intuïa en els seus últims àlbums i el plantejament dels seus directes. Aquest EP de sis temes, dos dels quals són reinterpretacions instrumentals de les originals, és l'evolució lògica del so Guillamino fidel fins i tot al de les seves influències. Sinó només cal que vegeu com el House Music degenera, al llarg de la història, i segons qui el manipula, amb UK Garage.


    2. John Talabot "Matilda’s Dream" (EP, Permanent Vacation)

    John Talabot s’ha convertit, sense cap mena de dubte, en un dels artistes revelació de l’escena de la música de ball europea i mundial. No només pel suport rebut per part del festival Sónar que se l’ha endut en diverses ocasions com a ambaixador de la música electrònica produïda al nostre país, sinó perquè a més de produir remescles per artistes de la talla de Glasser, Delorean, Zwicker, Aufgang, Al Usher o The XX també ha fitxat pel prestigiós segell alemany Permanent Vacation, sense deixar abandonada la seva seu a Hivern Discs (un dels millors segells i blocs de música electrònica, de Barcelona). Desconegut per la majoria, a hores d’ara hi ha qui ja sap qui és, entre ells nosaltres, però preferirem mantenir la intriga que ell es reserva com a artista misteriós, i seguirem gaudint del seu bon gust a la producció i predilecció pel disco d’influència còsmica.


    3. Narwhal "Visions Wide" (Digital, Autoeditat)

    A la crònica del Primavera Club que vam penjar fa uns dies al bloc parlàvem de Narwhal, un duet format pel Christian Subirà de Summer Recreation Camp, que nosaltres vam programar juntament a Espanya la temporada passada al Miscelaneä, i el Simón de J’habbitat. Enguany han gravat un EP que encara no té segell i que pel que sembla costa trobar acceptació entre els segells per la manca de comercialitat de les seves cançons. Òbviament no són carn de radiofórmula ni tant sols fàcilment punxables en sessions de clubbing, però el que fan Narwhal és màgic. Música contemplativa, que parteix de la més absoluta senzillesa i es desplaça fins al cosmos.


    4. Beach Beach "Leewenhoek" (Digital, Tree House Records/HuracanPuta)

    Mallorca és seu propostes musicals interessantíssimes. Algunes força conegudes i d’altres encara per descobrir com és el cas d’aquest quartet que actualment resideix a Barcelona. Una informació que passaria desapercebuda sinó fos per la validesa que assoleix aquest argument en escoltar-ne la música del seu single de debut i batejat amb un nom gairebé impronunciable. Aquells que es queden a la illa tenen preferència per una composició basada en elements onírics, místics i si em permeteu psicodèlics. Fixeu-vos com ho fan Joan Miquel Oliver, en Pep Toni d’Oliva Trencada i Saltamartí o els components de The Marzipan Man, un dels quals (Jordi Herrera) per cert, ha produït aquest EP. Beach Beach enyoren les platges de Mallorca i per això de la seva música en surt aquest riff de guitarra que guia el ritme tropical i assoleix aquest punt de frescor tan necessari. Per la resta, valorem positivament el seu gust per influències en produccions de baixa fidelitat i actitud punk que els caracteritza.

    5. ¡Pelea! "¡Pelea!" (Demo casset, Autoeditat)

    Rock’n’roll anti-hipster gravat en una cinta de casset, i sinó tens l’aparell per reproduir-lo és perquè no tens nostàlgia. Els ¡Pelea! -que compten amb ex membres de Thelemáticos, Montañas...- recuperen una manera de fer música que actualment s’ha perdut o que si més no, no és massa habitual dins l’entorn de tots aquells que vénen de l’entorn indie més vinculat al pop; perquè ¡Pelea! és esperit punk, espontaneïtat de garatge i ràbia Oi!. Cors hooliganistes, percussions desordenades, riffs que recorden a una mescla bastarda entre The Cramps i R.I.P.. Els seus concerts són la millor manera de degustar la seva música, i els temes que més ens agraden: “¡Pelea!”, “Madrid” o el punk blues de “Dime con quién”.


    6. Els Trons "Els Trons" (7", Butterfly Records)
    7. Aliment "Aliment" (Digital, Autoeditat, 2010)
    8. K**O "Espanish Boogie vol. 2" (Digital, bootleg)
    9. Atleta "Fariseos" (Aloud)
    10. Cuchillo "Duat" (EP, Limbo Starr)
    11. Der Ventilator "White" (EP, File Under Records)
    12. Els Surfing Sirles / Mujeres "Eix transversal" (Sones / Bankrobber)
    13. ¡Pelea! / Thelematicos [sense títol] (7”, La Fonográfica)
    14. The Kongsmen "I Go Ape / Koko Joe" (7", Butterfly Records)
    15. The Mighty Fools "You're Going Down / Not So Once" (7", Homesick)
  • 26.000

    Set 4 2010, 12:49

    Tema 26,000: Bowerbirds - Bright Future
  • Primavera Sound Divendres 28.V.2010

    Giu 17 2010, 18:09

    Vie 28 May – Primavera Sound 2010

    Crònica d' A Viva Veu
    Podeu llegir-la amb fotografies i vídeos al nostre bloc.



    Vam inaugurar el divendres del Primavera tan tard com anem ara penjant la segona crònica del festival. Volíem arribar a Owen Pallett però no vam arribar ni a Hope Sandoval. La culpa la va tenir la cua de tickets per Low, que tot i que no els necessitàvem perquè els concerts del Fantástico dels dies abans van tenir la seva compensació en pulseres de roba al Parc del Fòrum, som bons amics. La cua va fer que ni penséssim en els concerts de primera hora i el voler assegurar-nos tenir un bon lloc a l'Auditori per veure el repàs a "The Great Destroyer" va anar en contra de veure The New Pornographers, de qui vam gaudir, mentre ens allunyàvem, el gran i incommensurable hit "Sing Me Spanish Techno". Hi ha algun tweet explicant la història, creiem. El balanç de la segona jornada no va ser tan bo com el primer, el cansament començava a deixar rastre però la perspectiva de grans plats a priori com eren Beach House, Wilco, Shellac o Panda Bear se sobreposaven a tot. El divendres és el dia de la plenitud del festival, que en el seu equador és quan més expressa la sensació d'alliberament complert que aporta el Primavera Sound. No acabava de sortir el sol al Fòrum, la humitat apretava i no sabíem si posar-nos el jersei o no. Però estàvem a punt de presenciar alguns dels millors concerts de l'edició...

    Primers passos i passejades prèvies


    @avivaveu: Ja som al #ps10, que ens esperen Owen Pallett i Hope Sandoval
    @avivaveu: Vincent Moon de La Blogothèque es passeja alegrement pel Fòrum
    @avivaveu: Hope Sandoval va amb retard, s'augura una espera ben bona per Low, doncs
    @avivaveu: La cua per agafar les entrades de Low és inhumana, creiem que s'esgotaran. Els VIP poden entrar sense ticket, per cert.
    @avivaveu: Les entrades de Low a l'Auditori s'han esgotat. Paral·lelament, estem veient com proven The New Pornographers mentre comença a ploure.
    @avivaveu: The New Pornographers comencem amb Sing Me Spanish Techno. Arrenquen forts!
    @avivaveu: A Sunny Day In Glasgow també sona de meravella, ara al Pitchfork

    Low

    @avivaveu: La cua de Low no té precedents, sembla que hi ha gent que es quedarà fora. El retard horari és també exagerat
    @avivaveu: Nervis preLow, l'Auditori s'està omplint tant que sembla que vagi a petar.
    @avivaveu: Photo: Low arrenca sonant magníficament bé i amb un Auditori on no hi cap ni una agulla. http://tumblr.com/xjfalrfpi
    @avivaveu: The Great Destroyer és un gran disc. Low està fent un concert memorable, i When I Go Deaf i Broadway, de moment, les millors
    @avivaveu: Low es despedeixen amb un parell de cançons més, entre elles la sublim Death Of a Salesman. Tenim la pell de gallina, és espectacular!
    @avivaveu: Meravellós Low, amb el públic dempeus i tot. Anem corrents cap a Beak> a l'ATP

    SÍ: Malgrat que l'equip de seguretat de l'Auditori del Fòrum no tingui pietat, Alan Sparhawk és molt Alan, el dimoni que amb Low suplica l'expiació i que amb Retribution Gospel Choir implora amb foc i ràbia el paradís. Alan, Mimi i Steve es van repartir l'emoció i la força, la contundència sòbria i l'elegància, i "The Great Destroyer" (Sub Pop, 05) era el catalitzador ideal per incendiar amb flames blances de redempció l'Auditori. Veure Sparhawk cantar "Broadway", "When I Go Deaf" i "Death of a Salesman", totes a la segona part del disc i per tant del concert, va provocar una tensió constant i incessant, convertint en harmonia perfecta l'oscil·lació entre calma i tempesta. Tan se val que a la mateixa hora Scout Niblett gemegués centenars de metres enllà a l'escenari ATP. L'ocasió era irrepetible.

    Best Coast

    @avivaveu: Best Coast comença rait nau!!!
    @avivaveu: Pels q creien q Best Coast seria un big fail s'equivocaven. Ha estat un gran concert. Hem arribat a la última dels The Oh Sees, i ara Condo Fucks.

    SÍ: Best Coast no van ser el concert del festival, ni probablement van fer el concert de la seva vida, però almenys no van ser el bluf que tothom esperava. Només per això ja mereixen un "sí." Hi ha qui dirà que sonaven monòtons i poc animats, però a mí em van convèncer. Les seves composicions són fresques, perfectes pel Primavera, localitzat a unes dates que recorden a estiu. L’únic retret que els puc arribar a fer és la manca de sonoritat lo-fi. Van sonar massa polits, i ells van ser una mica freds, actitud que no acabava de concordar amb la imatge que havia creat d’ells. De fet, Bethany Consentino, cantant i xicota del frontman de Wavves, dels quals van tocar "I’m So Bored" va mostrar-se més aviat secota i poc simpàtica. Què voleu que us digui, jo m’ho vaig passar bé entonant hits de singles que actualment ja són inaccessibles.

    NO: A pesar que encara no han llençat el seu llarga durada, Best Coast ja es troben damunt d’una onada hype que s’ha esdevingut gràcies a una cadena de singles cada cop més superbs. La seva marca de pop baleàric es separa dels seus contemporanis en part gràcies a aquesta mena de gravació granulosa i la desassossegada veu de la seva líder, Bethany Consentino. Dues d’aquestes qualitats essencials van ser notablement trobades a faltar al poc inspirat -i curt- set que van oferir el grup de Los Angeles a un públic majoritàriament distret. L’evident manca de clímax es va fer més que palesa a la seva malapta versió de “Sun Was High (So Was I)”, que va ometre completament els aguts i relaxants canvis d'acords de la gravació original. El poc interès i la regularitat anodina que el concert va suscitar probablement es va deure a l’ascens ràpid del trio i la seva inhabilitat per adaptar-s'hi, però és força clar que la seva posada en escena actual és lluny de poder-se considerar passable.

    Beak>

    @avivaveu: Beak> sona molt bé. L'homònim és discazo! Ens quedarem per veure Beach House. Per cert, és l'aniversari de la cantant

    SÍ: Agafi la base de Portishead i elevi-la a creació absoluta amb dos companys. El grup paral·lel de Geoff Barrow va ser una de les noves joies de l'any passat i el seu pas pel Primavera, a l'hora més inoqua de totes, quan és massa tard per berenar i massa d'hora per sopar. Aquest trio és un rellotge on baix i bateria porten el pes del so mentre els teclats i les veus trenquen la constant i precisa base amb petites i lliscants capes. Aquests van ser els quatre elements necessaris pel directe, fent un so fi i agradable sense melodies ni endolciments postissos.

    Condo Fucks

    @avivaveu: http://tweetphoto.com/24380000 Condo Fucks impecables! #PS10

    SÍ: Quan el divendres vaig arribar al Primavera, ho vaig fer amb un únic objectiu. Bé, en realitat eren dos. Un era el de cada dia, beure’m tota la cervesa que pogués sense gastar un cèntim. L’altra era veure Condo Fucks. Un servidor és fan de Yo La Tengo, i aquesta era una ocasió perfecta per veure’ls en una de les seves facetes no habituals: ent versions. Tot i fer-ho davant d’un públic no excessivament nombrós, Condo Fucks van complir d’escreix les expectatives que hi havíem dipositat. Soroll, pulcritud a l’hora de tocar, i un rigor extrem al portar al directe totes les versions que es van treure de la butxaca. Sí, i punt.

    CocoRosie

    NO: Programar CocoRosie a l'escenari Ray-Ban va ser d'entrada un error. La banda era conscient que, davant de la magnitud de l'espai, es requeria variar la posada en escena. L'experiment els va sortir malament i ni els balls d'una de les integrants van retenir la riuada de gent que s'afanyava a veure Beach House. El grup no va saber transmetre l'ambient d'habitació i espelma que normalment omple els seus temes i la sensació de buidor sonora regnava entre l'escenari i el públic. Les franceses no van saber gestionar l'espai i els seus hits van acabar ensorrats en el que va acabar sent la banda sonora de la gentada que sopava a la gespa.

    Beach House

    @avivaveu: Beach House ple a vessar. Sembla que ja comença
    @avivaveu: Ens encanta Beach House. El millor acompanyament per un capvespre com el d'ara. Si no hi sou, veniu, que sona perfecte
    @avivaveu: Les cançons de Beach House sonen a himne, estan fent un molt bon concert. Aviat tirarem cap a Wilco,corren rumors d'aglomeració
    @avivaveu: Beach House ha estat increïble. Marxem a Wilco amb el dilema posterior de Panda Bear o Japandroids

    SÍ: Beach House va ser un dels millors concerts del Primavera Sound. La retrospectiva ajuda, perquè Beach House és l’encarnació del grower: allò que a mesura que passen els dies, a força de pensar-hi, t’agrada més i més. Cosa que, per altra banda, té mèrit, ja que trobar-se a un concert de Beach House ja assegura un creixement espontani in situ immens. El duo (transformat en trio a l’escenari) liderat per la magnètica Victoria Legrand va menjar-se l’escenari i al públic en un d’aquells recitals que, per la seva condició i la matèria potencial que contenen, no triguen massa en convertir-se en antològics. Les corredisses que l’imminent començament de Wilco semblaven incitar van fer-se esperar a mesura que el "Teen Dream" anava desgranant-se i el públic s’embolcallava amb l’onirisme del seu contingut. Trobar-se allà en aquell moment venia a ser, més o menys, com caminar a través d’una faula; cançons com “Norway”, “Used To Be” i la perfecta “Walk In The Park” (un dels punts culminants del festival) traslladaven l’ATP a un univers delicat, quimèric i fluït on la recuperació de temes com “Gila” i “Heart of Chambers” (del “Devotion”, el seu anterior disc) i “Saltwater”, del primer, van acabar d’arrodonir un tracklist de luxe. La sorpresa va venir donada, sobretot, per la nostra experiència anterior amb Beach House: havent-nos quedat fora al Primavera Club, ens quedava el record de l’avorridíssim concert que van fer a la [2] amb Jana Hunter feia uns dos o tres anys. Veure que al pas del temps un grup ha evolucionat tant dins i fora de l’escenari reporta un plaer, si cap, encara molt més gran. El clímax va venir de la mà de l’èpica de l’últim tema: l’excel·lent “10 Mile Stereo”, que ens va deixar amb la pell de gallina, l’emoció a flor de pell i la boca oberta. Als seus peus.

    Wilco

    @avivaveu: Jesus,etc. a Wilco i els cors en un puny. Que bonic #ps10
    @avivaveu: Una part d'A Viva Veu s'exilia a Japandroids. Mentre, Tweedy entona Handshake Drugs en un concert brillant. Bravo per Wilco!

    SÍ: "Mentre mirem d'arreglar els problemes de so, per què no cantem una cançó tots junts?" Resoldre els insofribles problemes de so de la primera cançó amb "Jesus, Etc.", per molt senzill que els resulti a Wilco i a Jeff Tweedy, diu molt de les armes d'aquest grup, de la seva carrera i evolució als escenaris. Aïllant el concert del Primavera Sound de tota la resta, resulta que disposen d'una quantitat de recursos i repertori que s'han de veure obligats a arraconar discos com "Summerteeth" (Reprise, 99) i "Being There" (Reprise, 96). La referència al nou disc "Wilco (The Album)" (Nonesuch, 09) va ser més que testimonial (la titular "Wilco" es va endur la gran castanya dels problemes de so en ser la primera cançó) i el concert, centrat en grans èxits, va ser una demostració de força tècnica exuberant i un espiral d'emocions. Titllar els de Chicago d'avorrits és no tenir cor.

    Japandroids

    @avivaveu: Una part d'avivaveu s'exilia a Japandroids. Mentre,Tweedy entona Handshake Drugs en un concert brillant. Bravo per Wilco!
    @avivaveu: Sona Crazy/Forever a Japandroids, encara que el concert no acaba d'enlairar-se.
    @avivaveu: Cap a Panda Bear, Japandroids no compensa. Tenen temazos, però el directe olora una mica a bluff #ps10

    NO: Sé que em pot caure un allau de pedres i tomàquets negant l’actuació de Japandroids, però tot té una explicació. Si bé és cert que és dels concerts que ha obtingut les millors crítiques del festival, a alguns de nosaltres ens queda una sensació ben agredolça del recital que van oferir. I és que l’escenari Pitchfork, Déu em perdoni, era el mateix dimoni, la història de Midas al revés: l’or que el trepitjava es convertia en plom. Tant el “No Singles” com el “Post-Nothing” de Japandroids són discos prou bons com per menjar-se al públic d’una mossegada; però trobar-se enmig del Pitchfork sense la possibilitat d’apropar-se un mínim a l’escenari, sentint la reverberació dels concerts veïns, veient la gent de les primeres files suant com porcs entre pogos mentre tu, des de la meitat de l’escenari (la meitat, no el final), amb prou feines pots distingir el so de la guitarra de la veu del cantant és simplement angoixant. Himnes com “Crazy/Forever”, “The Boys Are Leaving Town”, “Wet Hair” o “Sovereighnty” van quedar ennuvolats per la feblesa del so i el poc feedback que arribava a les files llunyanes. Actitud, sí, però fermesa, poca. A “Young Hearts Spark Fire” vaig decidir marxar, qui sap si per la impotència o perquè el naufragi em semblava tant imminent que no vaig voler acceptar-lo. A Japandroids no li corresponia el Pitchfork, tot i que qui sap com haguessin sonat a un ATP. Sempre quedarà el dubte, amenitzat amb les equivalences: el concert del PS va venir a ser com untar-te margarina a l’entrepà o prendre’t la sopa sense sal: probablement et saciï, però les ganes de més i la sensació de “manca de” no te les traurà ningú.

    Les Savy Fav

    @avivaveu: http://tweetphoto.com/24398557 El cantant de Les Savy Fav va disfressat de gos d'atura i canta happy birthday!
    @avivaveu: Ah...i la lluna ataronjada brilla entre els núvols rere el Ray Ban
    @avivaveu: Les Savy Fav la lien parda al #PS10 i ara toca Panda Bear al Vice

    SÍ: Les Savy Fav son un dels grups més carismàtics del line up del Primavera 2010, només per això es mereixen un sí. No podem dir-li no a un home que es vesteix de gos d’atura, i passa desapercebut durant més de 3 minuts, amagat a l’escenari, durant l’inici del concert, i quan els músics ja havien començat a tocar. Quan tothom pensava que Tim Harrington apareixeria rere el canyissar de l’escenari ATP, va aixecar-se del terra entonant les primeres estrofes de Patty Lee, un tros de tema allà on els hi hagi, per començar un concert. Un servidor, que aquelles hores estava menjant un hot dog, va deixar-ho tot per còrrer a primera fila a donar empentes al pogo. Les Savy Fav són efectius, i tot i que molts els van sacrificar per la solapació amb l’avorriment de Wilco, i la perillosa opció de confiar-ho tot als novells Japandroids, que pel que sembla tampoc ho van fer tant malament. Un és clàssic, i prefereix Les Savy Fav. Conservador, per apostar-ho tot a la carta que sempre toca, i així va ser. Les Savy Fav ho van complir, com sempre, i tot i les ruqueries de Harrington, és increïble la destresa que tant ell, com la banda, tenen per fer d’un concert, una festa. Qualitat, xatos, qualitat.

    Panda Bear

    @avivaveu: Noah Lennox és el rei de la puntualitat.Comença Panda Bear i pinta bé #ps10
    @avivaveu: Des d'aquí una súplica al públic dels concerts perquè calli mentre sona la música, sisplau. Panda Bear sembla una taula rodona #ps10
    @avivaveu: Panda Bear guanya punts i es marca un dels temazos de la nit #ps10
    @avivaveu: La clau de Panda Bear és apropar-se a l'escenari i tenir gent callada al voltant. La suma = conciertaco #ps10

    NO: Panda Bear va ser un avorriment. Prefereixo donar-me-les de crític que no pas de dir-li sí, per semblar guai i així poder justificar dignament les ulleres de pasta que em caracteritzen. Noah Lennox no és mereix un sí de cap de les maneres, tot i que els vostres amics guais vulguin justificar-lo de qualsevol de les maneres. No es mereix un sí, perquè el concert que va fer, a part de començar amb un retard absolutament considerable, i legalment recriminable, va ser allò que els espanyols vulgarment citen com a “coñazo”. La gent guapa quan fa caca també fa pudor, i això hi ha gent que no vol admetre-ho. Tot i ser una ment privilegiada, i un geni de la psicodèlia, i cercador de noves experiències en els horitzons del pop, Lennox també la pot pifiar, i no en l’àmbit musical, perquè tot i que un servidor, al final ja va desconnectar l’antena d’aquell recital tan avorrit, reconeix que no estava tan malament. Però el set list, o almenys el ritme al qual va avançar el seu repertori, no era el més digne per un festival. Aquell repertori hagués sigut especial per una sala petita, un concert al Sidecar, o algun d’aquells que A Viva Veu organitza al miscelänea. Allà hagués estat encertat, però no a un festival, on la gent va a ballar. A tot això cal afegir-hi multitud de handicaps més. La mala sonoritat i la mida del Vice, així com la foscor de l’escenari, que va quedar buit per culpa de la manca de projeccions, i al qual Noah Lennox hi va fer referència a l’inici del concert. Qui sap si en Noah estava enfadat. Potser per això va fer aquella merderada de directe.

    SÍ: Veure i llegir segons quines crítiques del concert de Panda Bear fa mal als ulls. Primer de tot, perquè la música de Panda Bear no és, precisament, un puré amb carn picada, necessita el seu temps, perquè ha de seguir un procés d’interiorització. Si Panda Bear no va semblar acabar d’encaixar va ser per tres raons molt clares (totes superables): la primera, perquè l’escenari Vice era l’escenari on més errors van tenir lloc al festival. També semblava ser l’escenari del retard: Panda Bear va fer esperar gairebé mitja hora. La segona, perquè s’apropava més a una tertúlia universal que a un concert: allà on anessis, hi havia algú cridant de la manera més insuportablement histèrica possible, parlant sobre la vida de la tieta àvia o criticant a Noah Lennox sense intentar-li prestar ni la més mínima atenció. La tercera, les expectatives: persones que esperaven un Animal Collective en potència i un calc del “Person Pitch” en directe, sense tenir en compte quina és la idiosincràsia habitual dels concerts del col·lectiu animal. Un cop acceptat el so del Vice, haver fet els cinquanta eslàloms pertinents per arribar a un lloc de l’escenari on la gent escoltés la música en comptes de jutjar-la i haver entès quines serien les característiques del concert, ens vam deixar endur. I aquesta va ser la ratificació (no sorpresa, perquè ja pensàvem que estaria a l’alçada) que si hi ha matèria, hi ha contingut. La valenta proposta de Panda Bear (que es va presentar tot sol a l’escenari, amb una guitarra penjada del coll, un micròfon i els seus engranatges electrònics) va saldar-se amb èxit, i veure’l defensant el seu magnífic “Person Pitch” i anticipant el “Tomboy” (material encara desconegut i susceptible de judici) tot sol, sense els audiovisuals que sovint l’acompanyen -que no van funcionar- era tota una proesa digne d’oportunitat i d’admiració. I encara més si li seguies la pista: la clau era tancar els ulls i deixar-se portar. Res d’avorriments i d’ostres com hòsties: si més no des de les primeres files, de cop i volta, l’espai i el temps van deixar de ser, els temes van transformar-se en sensacions i les cançons van anar adoptant un carisma i una força progressiva que va desembocar en un final de concert més que memorable. I nosaltres, contents: a l’acabar el concert, les primeres files vam sortir més flotant que caminant: el vídeo ho corrobora. Al cap i a la fi, jo només diria una cosa: menys criticar i més escoltar. Si un quart dels seus detractors hagués prestat una mica d’atenció al concert, la cosa hauria canviat considerablement. I sé que en el meu cas és així perquè tinc unes justificades ganes d’escoltar el nou disc, i unes considerables ganes de tornar-lo a sentir en directe; no sempre em passa, això. Això sí, de cara el següent, les verborrees circumdants poden quedar-se a casa, gràcies.

    Shellac

    @avivaveu: Som a l'ATP vibrant amb Shellac. Quatre anys consecutius al PS i encara arrosseguen muntanyes
    @avivaveu: Fans totals d'Steve Albini #ps10
    @avivaveu: Els pogos de Shellac fan desitjar no trobar-s'hi al mig,però des de les grades és com un poema

    SÍ: Es cert que vénen -gairebé- cada any, que fa bastant que no treuen disc, que l’espectacle va ser bastant calcat al de l’any passat, que a moltes amigues no els molen i que a partir de mitjanit s’incrementa la importància de conservar les amigues, i les amigues de les amigues sobretot. Però anar a Shellac a trencar-se les ulleres comença a ser un ritual moderno i gairebé una ciència, perquè Shellac sempre la parteixen i això és un fet empíric. Shellac és i va ser una descàrrega de ritmes minimalistes i contundents, compassos estranys i canvis impossibles, mantres rockers, producció i tècnica exquisida, i un estatus semi-diví, amb un ATP als seus peus tornant-se boig o rascant-se la barbeta. El trio comandat per Albini sempre sorprèn també per la seva actitud anti rock-star, propera al públic (si crides prou potser toquen la teva preferida), i la importància que donen al show, amb molta broma i molta performance, per si no n’hi hagués prou amb una de les millors col·leccions de temes rockers d’aquests difícils temps moderns. És un concepte refinat fins l’extrem, amb una espècie de sensibilitat zen pels detalls i la justícia universal. Jo ho deixaria així.

    Pixies

    @avivaveu: Pixies és una olla a pressió i casi no s'hi pot respirar, però és catarsi contínua
    @avivaveu: HEY: el sing along a Pixies, momentazo del festival
    @avivaveu: Ens hem rendit a Pixies. Col·lecció de hits i Debaser és un terratrèmol
    @avivaveu: Versionaca de The Jesus and Mary Chain: head ooooon. Estem on fire!!!
    @avivaveu: Quan acabi el fiestón de Pixies (tot apunta a un bis amb olor a himne generacional) anem a Joker a petar-ho tot.

    SÍ: Pixies van ser la descàrrega emocional del festival. Van saturar l'escenari d'ànimes que havíem crescut amb la seva discografia i ens va donar tot allò que volíem. Hit rere hit, van interpretar gairebé tots (per no dir tots) els seus millors temes sense experiments ni riscos. Tothom sabia que la reencarnació del grup es produïa per finalitats purament econòmiques, i que el risc en veure ex-bandes mítiques del rock és elevat, però els de Boston van fer una posada en escena senzilla i efectiva on els protagonistes acabaven sent les seves millors creacions i tota la gent que les corejava. Pixies van saber portar la millor fotografia d'allò que van ser, actitud més que sensata en un grup inactiu: interpretacions pastades on fins i tot la veu de Frank Black ni el somriure permanent de Kim Deal no semblava haver canviat. La intensitat i militància que desprenia el públic van fer del concert una trobada generacional que van fer del tràmit de la gira un sentiment i record massiu.

    NO: Pixies és una banda que em provoca una espècie de sensació dispar que fa que encengui l’alarma cada cop que vegi que fa un concert. L’escenari San Miguel, per altra banda, era el que més por em feia, més que res perquè s’omplia tant a cada tanda que semblava que no hi anés a cabre ni una agulla. La remor de Pavement del dia anterior ja anunciava que Pixies seria pitjor i que, efectivament, aconseguir respirar-hi seria una autèntica gesta. El so no va ser cap meravella, però el pitjor de tot va ser la seva actitud, que, enfront la dels fans, va provocar un sisme subterrani. Hi havia alguna cosa que bullia dins meu cada cop que entonava les lletres antològiques de les cançons encara més antològiques, cada cop que donava més peu a la meva afonia amb himnes com “Hey” (un dels moments del festival, amb el sing-along de pell de gallina més bèstia del concert: mireu el vídeo), “Gouge Away”, “Debaser” (vaja, tot el "Doolittle"), “Dig For Fire”, “River Euphrates”, "Isladencanta" i “Rock Music”; alguna cosa que em provocava, alhora, un punt d’insatisfacció. I és que Pixies porten des del 2004 carregant la història de la reunió, i, tot i tocar els temes que ens han fet néixer i créixer, no transmetien la sensació ni de passar-s’ho bé ni de sentir el més mínim el que feien (encenguem el focus cap a Frank Black, sisplau), i la sensació de pasta semblava planejar per sobre els caps dels seus components. I és que, senyors, siguem sincers, aquesta reunió fa una mica d'olor a presumpció. La desgana, el negoci, la candidesa, tot plegat hi era, allà, i ja podíem girar-li l’esquena que ell ens donava la cara; ei, sóc aquí, però tu no em veus. I, mentre jo m’emocionava amb les cançons, pensava que no hi havia dret, i que es mereixien el meu “no”, per capitalistes i pesseters. I perquè el seu cas era el “no voler és poder”: podrien haver-ho fet infinitament millor, però no els va venir de gust, i, a sobre, ens van tenir a tots satisfets amb això. Déu dóna pa a qui no té dents.

    Joker Feat. Nomad


    @avivaveu: L'mc de Joker és de broma. No sabem què fer ni on anar fins que comenci Diplo. El rotllo gangsta no ens va del tot, llàstima per Joker, és crack.

    SÍ: El dubstep és un gènere relativament nou, la transició del qual dels petits locals als grans festivals mostra que ja ha aconseguit conformar-se d’acord amb la seva personalitat creixent. L’obstacle més gran amb el que s’ha d’encarar rau en com tradueix les seves arrels urbanes a una posada en escena més gran sense seguir la mateixa ruta que els artistes electrònics. L’esforç de Joker per provar de mantenir la seva essència metropolitana fent servir un totalment innecessari MC va ser l’evidència que l’insaciable desig d’innovació del gènere també anirà, al llarg d’aquesta experimentació, de la mà d’errors exorbitants. Amarat en infecciosos ganxos de baix i impecablement mesclat, la pròpia producció de Joker va ser pràcticament prodigiosa. No obstant, tot plegat va ser descompensat per la molesta i trencadora presència del seu MC Nomad, els balls del qual –que feien mal als ulls-, i els inoportuns crits van acabar aproximant-se més a la distracció que al servei. De tota manera, el set també s’hauria d’avaluar pel risc que suposa acostar un estil més aviat poc familiar a una audiència nova sense comprometre els seus orígens humils.

    NO: Hem de començar aquesta ressenya amb un aclariment: aquest “no” no és un “no” general: és un Joker sí, Nomad no. Joker va clavar-la des de l’inici fins al final, i, tenint en compte la seva edat -vint anys- i els seus fantàstics singles, "Gully Brook Lane", "Digidesign", "Purple City", era d’esperar (i n’augurem molt més). Però l’actitud, la veu i el so de tot el que feia el seu MC, Nomad, qui amb la seva samarreta imperi i el rotllo gangsta semblava un malote sortit del Bronx, semblava entorpir el dubstep de Joker, molt més preciosista i melòdic que el dels seus contemporanis trenca subbúfers. La sensació era, simplement, que hi havia alguna cosa que no encaixava en tot plegat. En qualsevol moment esperàvem veure sortir a quatre nenes maques lleugeretes de roba ballant al voltant de Nomad, mentre l’artífex de tot plegat quedava en un segon pla, injustament relegat del protagonisme que mereixia obtenir i amb un so que, com no (era l’escenari Pitchfork), grinyolava per totes bandes. Perquè tot i entendre el fons de la qüestió, la química entre tots dos fallava –malauradament- fins l’avorriment. Ens hi vam quedar, però més per manca d’alternatives que per plaer pròpiament dit.

    The Bloody Betroots Death Crew 77

    @avivaveu: A l'escenari Ray Ban va i es marquen la bso de "28 días después", "In a Heartbeat". FANS.
    @avivaveu: Ara, The Bloody Beetrots Death Crow 77 en sí apesta. Que petardo, però en plan cutre, ja s'entén #ps10

    NO: El grup amb el nom més llarg del festival va resultar ser, per alguns dels que vam deixar-nos caure per allà, una de les estafes més grans de tot el festival. No sé si és que el problema era nostre o que, francament, d’on no n’hi ha no en raja i els Bloody Beetrots poc més podien fer. El primer que no vam entendre eren, a part de les màscares d’Spiderman, era el criteri i l’evolució de cançons. Què fa que passis d’“In a Heartbeat”, d’In The House, la banda sonora de l’apocalíptica “28 días después” a l’equador dels noranta per després llançar-te al techno industrial? Nosaltres encara ho estem esbrinant. L’eclecticisme dels Bloody Beetroots era pura festa, però musicalment parlant, una autèntica porqueria. Ens vam integrar en la massa, vam ballar una estona, ens ho vam passar bé una altra, però al cap de poc el conglomerat va resultar tant carregant com pesat i vam optar per l’èxode a un altre escenari que ens acollís amb més substància. I és que ja des de fa un temps la fórmula “són una festa” que a mi ja no m’és suficient per valorar un concert. Si corria la brama pel fòrum del Primavera que eren “electrònica de garrafón”, per molt que els hagin replicat cantant-los les excel·lències del que van fer, jo segueixo estant-hi d’acord. De fet, penso que el problema reia en si no havies begut. Si no havies begut, els Bloody Betroots podien impulsar-te a tirar-te grades avall. I de cap, per fer-ho menys dolorós.

    Diplo

    @avivaveu: Última parada del dia (obligada): Diplo @Pitchfork. Anem a desfassar!
    @avivaveu: Diplo mescla LaRoux, MIA i Hot Chip i a nosaltres ja ens va, ja #ps10
    @avivaveu: Marxem a casa,que ja és de dia. Ens hem perdut, el caos regna en aquesta trobada de junkies, freaks i desconcert. Diplo ha decaigut...Fins demà!

    NO: No sé si els que es mereixen el gran NO de Diplo és Diplo mateix o la gent que va deixar-se caure pel concert de Diplo. No és que fos un problema, però l’aura de club que es respirava al Pitchfork feia evidenciar una decadència que feia una mica de respecte: piles i piles de mandíbules desencaixades, pells suades i ulleres de pasta sense graduació voltaven per l’escenari morrejant-se sense distinció de sexe ni color. Això no seria un problema si la zona Boombox no fos tan expansiva com una bomba atòmica, i no hagués aconseguit fer-se seu l’escenari fins al punt que la gent que havíem anat a veure precisament a Diplo (i no qualsevol cosa que es prestés per allí en aquell moment) i ens havíem perdut Major Lazer (el seu altre projecte) ens vèiem seriosament amenaçats per la crew gafapastil, que havia campat amb els seus “o seas” per tot l’espai trepitjable. Òbviament, el “no” ja no és pels crits o pels salts, sinó per les hòsties que alguns de nosaltres vam arribar a patir mentre intentàvem dur a terme allò del “viu i deixa viure” amb la cara cada cop més encesa. I sí, vam poder sentir les versions de M.I.A (no oblidem que Diplo és la seva ex-parella i productor), l'"In For The Kill" de LaRoux, la mescla de Hot Chip i Sidney Samson, però en el moment que se’m va caure un moderno passat de rosca de les espatlles d’un altre moderno passat de rosca a sobre vaig decidir que no m’estava compensant. Així que volta i cap a casa, que l’endemà s’esperava llarg. El moment més bo de la sessió, però, va ser topar-me amb l’Alan Sparkhawk de Low tot sol enmig del rebombori. Grans qüestions de la vida.


    Les cròniques del divendres han estat escrites per: la Dua, l'Eduard Gras, l'Eulàlia Martín, l'Arnau Sabaté, el Trevor Steward i el Lluis Surós.


    Podeu llegir la nostra crònica del dijous 27 aquí.
  • 25.000

    Giu 14 2010, 11:29

    Tema 25,000: Ducktails - Apple Walk
  • Dijous 27.05.10 / Primavera Sound

    Giu 8 2010, 11:14

    Jue 27 May – Primavera Sound 2010

    Crònica d' A Viva Veu
    Podeu llegir-la amb fotografies i vídeos al nostre bloc.





    Si per alguna raó més de la meitat dels integrants –i no integrants – d’A Viva Veu s’ha posat malalt després del San Miguel Primavera Sound d'enguany és (a part de l’esgotament físic), en el fons, pels factors psicològics que comporta el fet que s’acabi. Aquest any, el Primavera Sound se n’ha sortit amb molt bona nota. De fet, alguns de nosaltres pensem que és la millor edició que hem arribat mai a presenciar, i, de ben segur, us podem dir que mai ens havíem implicat tant en el festival (només cal que veieu els concerts al Fantástico i el nostre Twitter, que va treure fum durant els cinc dies de festival). Potser per aquesta, o potser per altres motius que tampoc vénen al cas, aquest any ens hem proposat fer una crònica diferent. El Primavera Sound per tots nosaltres és un SÍ amb majúscules. Però tot i així, hi ha grups, petits detalls o altres coses que tiren més aviat cap al “no”, encara que a cau d’orella, perquè no hi va haver res que ens semblés escandalosament negatiu. Voleu descobrir el nostre pas pel festival i les nostres divergències internes? Feu clic al llegir més i descobrireu el nostre primer dijous primaveral.

    Alado Sincera

    SÍ: L’escenari Adidas, nou d’enguany, no va ser un dels que un servidor va freqüentar més sovint durant el festival. No per falta de ganes sinó perquè les malaurades sol·lapacions feien sacrificar altres propostes més petites que tot sovint va programar l’escenari finançat per aquesta marca de vambes que tant calcen skinheads com indies d’allò més cools. La qüestió és que Alado Sincera és un grup que no mereix el menyspreu que reben per part dels mitjans ja que és un dels grans grups que té aquest país, i són d’Igualada. Molt de poble, tant com ens van fer comprovar, durant el concert d’homenatge a Vic Chesnutt, on van participar desinteressadament. Alado Sincera són sincers, i fan una música que ben be els podria projectar a qualsevol dels festivals internacionals on a vegades hi toquen Manel o Mujeres. S’ho mereixen. Descobriu-los perquè valen molt la pena.


    Monotonix

    @avivaveu: Ja som al #Ps10 i monotonix desfassant a pelo! http://tweetphoto.com/24198209

    SÍ: Sí a Monotonix. Sí perquè són israelians. Sí perquè la majoria de rabins quedarien escandalitzats davant d’un recital de tal envergadura. Sí perquè no crec que s’atreveixin a assaltar fragates. Sí perquè han escoltat força discos de Les Savy Fav, i sí perquè els volen imitar. Sí perquè segueixen la filosofia “Lightining Bolt” de no tocar a l’escenari, i sí per complir-ho. Sí perquè els agrada el pogo. Sí perquè van congregar una gran afluència de públic creada per l’expectació de totes les seves actuacions, i sí perquè van conseguir satisfer-la. Sí perquè el cantant va pujar sobre el bombo i va quedar-s’hi per interpretar un parell de temes. En definitiva, Monotonix són un sí rotund. Són un sí perquè són uns desfasats, i perquè grups com aquests són els que ens fan creure que l’essència del hardcore mai no ha mort. El hardcore està viu, aquí i a Israel. País hardcore. Sí.


    The Wave Pictures

    @avivaveu: Estem a Wave Pictures, un xic descafeïnats.
    @avivaveu: Now You're Pregnant ho cura tot. Anem pujant!

    NO: Ens agraden molt The Wave Pictures, no en va tenim el fan número u a la nostra plantilla. I, de fet, aquest “no” és un xic injust si tenim en compte que van fer un bon concert amb un setlist bastant interessant, però que malauradament no es va ajustar ni amb l’horari de concerts ni amb l’escenari on van tocar. The Wave Pictures és un grup càlid, fresc i proper; i, com a tals, necessiten un ambient propici per a poder transmetre el que canten, que és bàsicament la gràcia del que fan. L’escenari Ray-Ban, un dels més grans, els quedava com uns pantalons amb unes quantes talles de més: eren portables, però no quedaven del tot bé. Els de Wymeswold van despatxar una hora de concert entre bromes i hits (com “Now You’re Pregnant”, “I Love You Like a Madman” o “Too Many Questions”), però de manera descafeïnada en un escenari mig buit, qui sap si per la calor, l’amenaça de pluja o per l’hora, que no acompanyava. Els solos de les cançons tampoc els van ajudar. També ja diuen que abans del vespre costa connectar el xip.


    Guadalupe Plata

    SÍ: No voldria allargar-me massa parlant de Guadalupe Plata perquè no vaig poder veure’ls amb massa atenció i tampoc els coneixia massa. Tot i això he de reconèixer que n’havia sentit a parlar molt bé. Tant en blocs d’internet com per recomanacions molt fiables de companys amb bones referències. El seu pas pel Primavera Sound tenia una justificació qualitativa prou mereixedora. Aquest trio andal·lusí fan rockabilly, rock’n’roll primitiu, i busquen entre les valls més fosques del blues per inspirar les lletres que decoren les seves composicions. Van sonar molt potents, i això és el que més em va agradar, ja que tot i no ser un grup de festival, seré el primer en comprar l’entrada quan vinguin a una sala de la nostra ciutat.




    The Fall

    @avivaveu: Photo: The Fall és una gozada. El Primavera arrenca! http://tumblr.com/xjfak068d

    NO: Això semblava, però no: mala hora per The Fall. El concert que havien fet a l’edició del 2007 era un bon precedent, i també ho era el "Reformation! Post-TLC", el disc que van venir a presentar. Al d’aquell any el segueixen un disc més aviat fluix ("Imperial Wax Solvent") i el “Your Future Our Clutter”, un disc molt més potent i adrenalínic. Podien optar, doncs, per aquests dos camins o per la recuperació de velles glòries. I al final no va ser ni un ni l'altre: la veritat és que el conglomerat que Mark E. Smith va presentar no estava del tot malament, però no deixava de sonar fred i correcte, sense sorpreses o emoció. Així que, al cap de poc de la immersió a la massa, vam optar per sortir-ne. El concert sonava bé, però no convidava a la integració, sinó a una observació més aviat distant. I això és el que ens va semblar: massa estàtic, massa equilibrat, massa fred, massa calculat. Poca improvització i poc efecte, massa lineal. Tot i així, els The Fall són els The Fall i, per tant, el seu NO no és el mateix que pot atorgar-se a qualsevol altre grup dels que s’han guanyat la negativa del festival. La veu dèbil de Smith i l’emplaçament (el temut escenari San Miguel) tampoc va ajudar del tot, però el tracklist i l'actitud van ser (això sí, justament) les que tocaven. Què va passar, aleshores? Decepció? En part, només per què podria haver estat molt –infinitament- millor: la substància s’hi presta.


    Titus Andronicus

    SÍ: Veure un concert de Titus Andronicus amb un americà conscient de la història del seu país, que els mesos anteriors t'ha resolt els dubtes sobre els títols i les lletres de les cançons és, a priori, com veure un documental de la Guerra Civil Americana. Amb la lliçó apresa i après de memòria que "Four Score and Seven" vol dir "vuitanta-set" i que fa referència a un discurs de Lincoln que comença mencionant en temps que ha passat des de la independència de Gran Bretanya fins aleshores, un concurs de Titus Andronicus tampoc ofereix gaire possibilitats de comentari, i sobretot si comença amb els dos principals dards del darrer "The Monitor" (XL, 10), "A More Perfect Union" i "Richard II", seguides i sense pauses. El concert va començar fort i s'hi va mantenir en la seva totalitat, Van ignorar els defectes de l'escenari i la seva fredor per escalfar i crear un microclima sota el sostre amb un percentatge de vapor d'aigua superior a l'aire lliure. Sufocants i eixordadors, Titus Andronicus van anar per feina i van despatxar-se a gust, tot i que no va aparèixer cap bandera americana ni van cridar a la lluita contra el retrògrad Sud. Però vaja.


    The Smith Westerns

    SÍ: La característica més atractiva del sorprenentment debut d'alta qualitat dels Smith Westerns és la seva fascinació innegable per a una època més simple, quan un qualsevol podia passar tota una tarda lliure de qualsevol restricció de l'edat adulta. L'àlbum és una alenada d'aire fresc, ja que serveix com una invitació a viatjar cap enrere en el temps i reviure breument una adolescència que en realitat mai va existir. Quan aquests adolescents de Chicago van pujar a l'escenari Pitchfork el vespre de dijous, davant d'una multitud relativament petita però lleial, que inicialment semblava ser maldestre fora de lloc, com si la tasca de jugar en un gran escenari va ser més una prova de la seva popularitat, que tant ha crescut en menys d'un any. No obstant això, barrejant l'entusiasme pel glam dels 70 amb el xiulet de garatge contemporani, les primeres cançons com "Girl in Love" i "Gimme Some Time" van lliurar una espurna contagiosa que aviat va tenir la multitud saltant amunt i avall com un vell vídeo musical de T. Rex. Potser l'única decepció de l'espectacle va ser com considerablement la pubertat sembla haver arribat amb el grup. Els xiscles estridents de ràbia adolescent van ser substituïts per un accent més monòton que va demostrar que la seva heroica batalla amb la maduresa pot estar arribant a la seva fi abans del que s'esperava.



    The xx

    @avivaveu: Catarsi The xx sota la pluja. Brutal Crystalised!
    @avivaveu: Photo: Hem estat a The xx sota la pluja, però res podria ser millor. http://tumblr.com/xjfak6qsz

    SÍ: No només perquè pensem que el disc de The xx és una meravella (sinó podeu fer una ullada a la crítica del disc que vam fer fa uns mesos) sinó perquè teníem el ferm convenciment que el grup hauria millorat des del darrer cop que van venir, que el fet que The xx fessin un concert a l’alçada no ens va sorprendre. Tot i així, és dels que van suscitar més diversitat d’opinions: alguns deien que va ser avorrit, fred i insuls, i d’altres (entre els quals m’incloc) opinàvem que, pels que havíem escoltat a fons el disc, la posada en escena estava essent una meravella. Res de greus al màxim aquest cop; l’originalitat va venir de la mà de canvis de tempo, ritmes i nous girs adaptables a les cançons. The xx van delectar a tots els fans de “xx” amb una molt bona sessió que va incloure gairebé totes les cançons del disc (en especial una “Heart Skipped a Beat”, “VCR” i una “Crystalised” sota la pluja antològiques) i algun que altre b-side (el d’Islands, concretament) que ens posava la pell de gallina: “Do You Mind?”. El concert va ser curt, però el repertori és el que té, i els horaris dels festivals no permeten gaire més. L’única pega: la remor conversacional de fons i la primera constatació que la xerrera histèrica i incontrolada d’alguns pot arribar a amargar el concert dels altres.


    Superchunk

    @avivaveu: Superchunk aprova amb nota alta. Sí!
    @avivaveu: Atenció a la comunió apoteòsica Les Savy Fav/Superchunk!Som fans.

    SÍ: La generació de grups que van néixer amb els 90, tant de les bandes que mai s'han separat com els que s'han reunit fa poc, mereix un monument pels himnes que han arribat a facturar. Els que han seguit sempre al peu del canó, a més, mereixen un subsidi vitalici perquè segueixin fent discos i concerts com fins ara. Explicar-li al fan de Superchunk l'any 94 que setze anys més tard el grup ocuparia un escenari davant d'una vintena llarga de milers de persones amb la boca oberta hagués sonat a vaticini exagerat, però escoltar qualsevol disc del grup de Chapel Hill, Carolina del Nord, és una raó de pes per donar fe d'això. Fora del festival Superchunk només tocarien per una petita part d'aquest aforament a Barcelona, però això és un argument falaç contra el concert de Superchunk del dijous del Primavera o qualsevol altre del mateix festival. Tots els que érem allà ens vam sentir obligats a rendir-nos davant de l'evidència. Els autors del magistral "No Pocky for Kitty" (Matador, 1991) fa anys que no són el germà petit de ningú i si la dissolució i reunió de Pavement no s'hagués produït, es podrien mirar a la cara com iguals. I de fet, aquella nit, tot i el concert rodó dels californians, Superchunk els va mirar als ulls des de la mateixa alçada.


    Broken Social Scene

    @avivaveu: Ens rendim JA als peus de Broken Social Scene. Quin hit, quina classe.
    @avivaveu: Sembla que és dia de col·laboracions: corren rumors que és Owen Pallett de Final Fantasy qui ha pujat a l'escenari dels Broken Social Scene!
    @avivaveu: Broken Social Scene s'acomiaden amb 11 músics damunt l'escenari i amb nosaltres amb la llagrimeta. BRUTAL.

    SÍ: El de Broken Social Scene és d’aquells concerts que, una setmana després, el sol fet de pensar-hi ja em posa la pell de gallina. Aquest va ser, indiscutiblement, un dels millors concerts del festival: antològic, emocionant, trepidant, magnètic, hipnòtic i superb. De tant immens que va ser, em va deixar sense paraules. El mal que podria haver fet el perdre’s Tortoise es va veure immensament compensat al minut u del concert: la crew de Brendan Canning i Kevin Drew destil·laven una professionalitat i un entusiasme sense precedents, i veure’ls va resultar en un plaer sensorial també sense precedents. El meu cos vibrava pràcticament de la mà de l’escenari. El “You Forgot It In People” i el “Broken Social Scene” ja havien deixat un regust de boca que advenia una catarsi que ja s’ha esdevingut sota el nom de “Forgiveness Rock Record”, el seu nou àlbum. La successió de “hits”, el veure com els seus integrants es deixaven la pell a l’escenari i el so impecable va deixar el concert a l’alçada dels núvols. Broken Social Scene es van menjar l’escenari Ray-Ban i el seu públic: temazos com l’inicial, “World Sick” (el tema que obre el seu últim disc), l’arxiconeguda “Meet Me In The Basement”, les llàgrimes a “7/4 Shoreline” i la delicada “All To All”, el ball rítmic de “Ungrateful Little Father” i la bogeria incontrolada a “Texico Bitches”, el hit del concert i del festival (no en va la recordem de la sessió de DjCoco al final del festival) va contribuir a que l’espectacle fos molt més que això: un cúmul d’interaccions entre banda i públic, rematada també l'himne "KC Accidental" i la col·laboració d’Owen Pallett de Final Fantasy i de Scott "Spiral Stairs" Kannberg (de Pavement), i amb la catarsi final, gairebé hecatòmbica, que va suposar veure a onze músics damunt l’escenari deixant-se la pell i l’ànima perquè nosaltres també ens deixéssim la pell i l’ànima en una mateixa espiral sensacional.


    Tortoise

    SÍ: Fa més de 15 anys que el quintet de Chicago meravella al món amb les seves obres d'estudi, basades en una peculiar visió de la música experimental de molt bon sentir i una tècnica depuradissíma, tant instrumental com a nivell de grabació i mescla. Resumint, grup que sempre-que-sí. Davant el repte de mostrar-se en directe, McEntire i els seus ens/es van regalar els seus temes d'avui i d'ahir, presentant una formació de dues bateries en primera línia, dos metal·lòfons, sintetitzadors, guitarra, baix i percussions vàries, intercanviant-se els components amb freqüència en funció del que demanava el moment. Des d'on ho vèiem nosaltres, el so distava del refinament dels seus àlbums, però tot s'entenia bé i tenia ànima i potència, fins i tot quan pluja i vent es van associar per atacar les bateries i el (super)mític sintetitzador analògic dels americans (encara que hem de reconèixer que això sempre deixa un regust èpic). A banda dels clàssics ostres-és-que-no-canten i els uala-però-si-són-uns-vells, és improbable que algun primavero quedés insatisfet davant aquesta formació única, tant per l'aposta estètica com ètica. Tot un plaer gaudir-ne en directe.



    Pavement

    @avivaveu: el Fòrum sencer vibra amb Pavement. La visió és increïble.
    @avivaveu: És agradable veure com Kevin Drew, Noah Lennox (Panda Bear), Titus Andronicus i Les Savy Fav miren el concert de Pavement entre bambalines.

    SÍ: El que fa mes por de les reunions és l'estat de forma del grup, i a sobre "Pavement ja eren dolents en directe als 90". Doncs beneïda reunió, perquè si tota la gira està sent com el concert d'aquest festival és la millor sens dubte de la història del grup. I a més, un concert de grans èxits que comença amb "Cut Your Hair" i conté "Shady Lane", "Stereo" o "Gold Soundz" és directament un recopilatori de hits de l'indie-rock. I encara més els membres del grup estaven exultants, amb Malkmus de figureta a la dreta de l'escenari cridant l'atenció i un pletòric Mark Ibold, a qui la cara de nen delata la felicitat. Fa un any Ibold reconeixia que no hi havia manera de convèncer Malkmus, l'únic del grup que ha aconseguit una carrera en solitari amb cara i ulls fora de Pavement, però després de precipitar-se els esdeveniments, l'escenari gran del Primavera feia olor a ocasió única. La mateixa que fa dos anys quan Portishead van aparèixer al Rockdelux o quan l'any passat Neil Young provocava un rècord d'assistents al festival i tocava durant dues hores llargues. M'imagino els responsables de la contractació del festival amb la cara satisfeta i la sensació d'haver complert un deure moral autoimposat més. D'haver fet bé la feina i d'agrair als astres que, a sobre, el grup fes un concert increïble. Everybody needs one.



    Fuck Buttons

    @avivaveu: Comencen Fuck Buttons prolongant l'inici de Surf Solar. I ens mola.
    @avivaveu: Fuck Buttons sona de conya mentres Lisbon Maru s'enfonsa. És pura fluïdesa.
    @avivaveu: Hem acabat a 1a fila a Fuck Buttons,quina experiència sensorial, brutal. Ara cap a Moderat!


    SÍ: Sortint de Pavement en el moment en què el “last words come up all you’ve got to waste” de "Gold Soundz" sonava, alguns de nosaltres vam encaminar-nos cap a Fuck Buttons sense la convicció habitual que tenim cada cop que els hem vist en concert. La coincidència amb Delorean era una espina que va planejar durant tot el pas de l’escenari San Miguel al Ray-Ban. Però l’elecció de Fuck Buttons sempre acaba resultant, al cap i a la fi, indiscutible. Teníem l’experiència a la memòria del concertàs que van clavar a l’ATP feia dues edicions, i la posterior presentació del “Tarot Sport” (ATP, 09) a l’Apolo feia uns mesos. Amb tot això ens plantejàvem si valia la pena veure’ls un altre cop: aconseguirien treure algun matís diferent del seu repertori? El dubte es va dissipar tant ràpidament com havia vingut. Les pors que sembla que Andrew Hung (l’asiàtic de la banda) tenia respecte la talla del Ray-Ban es van quedar tan petites com el mateix escenari: Fuck Buttons van dur a terme la seva habitual línia ascendent de manera tan hipnòtica i onírica com introspectiva, per acabar rebentant la massa amb un clímax sec que ens va deixar catatònics. Fuck Buttons va fer un dels millors concerts del festival i va acabar cimant el dijous a un dels millors dies de festival que havia viscut mai. La sensació meritòria dels de Bristol és el poder de relativitzar i comprimir l’espai i el temps en un sol punt, indefinible. Tan ràpid com van començar van semblar acabar, això sí, deixant-nos al cos una sensació que ja res era igual, que el que havien fet era per tots i cada un de nosaltres com a individuals; que tot plegat havia acabat deixant-nos la ment en blanc en detriment de la fluïdesa del cos. Desagrupar una massa no és cosa fàcil, per fer-ho s’ha de tenir talent i repertori. I, tot i deixar-se “Sweet Love For Planet Earth” i altres temes com “Olympians”, els Fuck Buttons ho van aconseguir, un cop més –potser el millor- amb nota. Volem que tornin ja.



    Delorean

    SÍ: Quin és el festival on no toquen els Delorean?, es preguntaven un parell de curiosos que observaven expectants l’inici del concert, a quarts de tres de la matinada del dijous. “A cap”, em vaig permetre el luxe de respondre. Almenys a cap dels grans festivals, i si ho fan és perquè s’ho mereixen i no per la privilegiada cobertura que els hi ha donat la marca Pitchfork. Cal reconèixer que la seva música agrada als lectors i periodistes d’aquesta publicació on-line perquè guarda força referents amb l’electrònica de ball i el pop efervescent de la nova fornada de grups que arreu del món, però sobretot als EEUU surten de qualsevol cantonada. Els de Zarautz van tocar el seu repertori, i li van voler donar un component festiu de més, acompanyant-se per Oriol Riverola, que segurament el coneixereu per ser el responsable de nombrosos projectes d’electrònica de ball, The Requesters i D.a.r.y.l els més destacables, o almenys que puguem destacar. Amb ell als teclats, Delorean van encarrilar una sessió més centrada en els interessos festius dels que omplien l’escenari que no a les pretencions psicodèliques i oníriques a les que tot sovint deriven les seves composicions, i on tenenen tot un món per explorar. Els Delorean són grans, i la cúpula del Primavera els hi va voler obsequiar amb aquest horari en prime time, que ells van saber aprofitar amb tanta gràcia i poder.



    Moderat

    @avivaveu: Photo: Connexió amb Moderat in situ. Estem vibrant el dia d’avui, fantàstica arrencada primaveril! http://tumblr.com/xjfaknbiz
    @avivaveu: Amb Moderat tanquem porta i ens acomiadem. Demà, molt més. Gràcies a qui ens hagi seguit (si és que hi ha algú!). Quin immillorable dijous!

    SÍ: Moderat va ser una de les grans controvèrsies del festival. De fet, sembla que la polèmica venia donada per tot allò que passava a l’escenari Vice a partir de les tres de la matinada: la gent anava massa doblegada a aquestes hores i el so era terrible. Però a nosaltres, Moderat (el trio format pels components de Modeselektor i Apparat) ens va fer el pes i no vam donar excessiva importància als problemes de l’actuació que semblen haver transcendit a la seva actuació. És ben cert que el micròfon d’Apparat no acabava de funcionar, i els errors tècnics de l’inici de la sessió amb els audiovisuals també es van deixar veure, però nosaltres ens vam deixar endur per l’ambient i el contingut, que donava prou de sí; i vam constatar que els problemes de so no eren els problemes de la banda, en aquest cas, cosa que ens ha decantat cap al sí del concert. Potser era que estàvem fets pols, però la qüestió és que tampoc ens va importar. Moderat ens va semblar un tancament final per un dels millors dies de Primavera Sound que hem arribat mai a respirar al Fòrum. Perquè sí, sabíem que la festa continuava després, però els nostres cossos ens demanaven prou llit per sufragar els pròxims dos dies.

    NO: He de reconèixer que em fa mal dir-li no a Moderat. M’agrada Modeselektor, sóc fan d’Apparat i tot el que ha fet en qualsevol dels projectes on ha participat. Moderat, que és la convinació perfecta de totes les vessants que en deriven les seves influències, i això me la posa dura. Fins aquí puc llegir. Les ganes amb les quals, un servidor, afrontava l’arribada a les 4 de la matinada eren difícils de superar. Tot era perfecte, els Moderat clausuraven el primer dia de festival, i el meu cos ho celebrava d’una manera particular. Però aleshores va ser quan va arribar el bigfail, les expectatives havien quedat massa elevades desprès del seu últim pas per la nostra ciutat, en la visita al Sónar de l’any passat, un lloc molt més adequat per ells, tot sigui dit. No pinten massa, els Moderat, a un festival indie, tot i que l'electrònica que fan ambdues parts per separat pugui considerar-se “electrònica per indies”. El show de Moderat al Vice va quedar absolutament descafeïnat. Els baixos es perdien en la immensitat de l’espai, les composicions no van ser les més ben escollides, i la posada en escena va ser molt, però que molt inferior al que ens van oferir al Sónar’09. Si us ho vau passar bé va ser pel que havíeu ingerit i no pel contingut de l’actuació. Sigueu sincers, home…



    Les cròniques del dijous han estat escrites per: l'Arnau Sabaté, la Dua, l'Eduard Gras, el Trevor Steward i el Lluis Surós.
  • 23.000

    Feb 13 2010, 16:12

    Tema 23,000: Grand Salvo - Sunshine Holster
  • 22.000

    Nov 25 2009, 22:17

    Tema 22,000: Once We Walked In The Sun / Papercuts
  • Concerts en 3 MPX: Tortoise @ Palau de la Música (18.XI.09)

    Nov 24 2009, 1:10

    Una cosa bona que té haver llegit a Longino (o el tractat sobre el sublim que atribueixen a Longino) és que, després, tota catarsi vital d’aquelles inexplicables pot transformar-se més o menys en paraules (encara que entre les seves i les nostres hi hagi pràcticament vint segles de diferència). Longino tenia aquella intuïció de crítica estranyament anticipada per l’època en què vivia i entenia tot allò que és sublim com una cosa elevada que basava (i justificava) en la seva intuïció personal. Les crítiques de Longino solien ser positives, més que res perquè ell pensava que el seu paper era pur i simplement el d’apòleg del talent i la sensibilitat, i que, per tant, les seves paraules eren només un canal per incitar als altres a llegir el mateix que ell. Així doncs, el seu apropament a la literatura era des de l’admiració i el plaer. I ara pensareu, a què ve tot això si avui no parla pas de llibres? Bé doncs, perquè la memòria de Longino va ser fantàstica per identificar tot el transcurs del concert de Tortoise al Palau de La Música (inclòs en la programació de la 41ena edició del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona) el passat dimecres. Tot allò que jo pugui dir aquí no serà més que un canal per traduir l’inexplicable en quatre paraules més o menys descriptives, però la resta és pura abstracció. Que això és Tortoise, i, al Cèsar, el que és del Cèsar.

    Llegir més: http://www.avivaveu.com/2009/11/concerts-en-3-mpx-tortoise-palau-de-la.html